15 març 2012

0


1. És temps de dibuix.

Un cop TEFAF, la gran fira d’art i antiguitats, líder mundial en el sector, tanqui les seves portes a Maastricht (del 16 al 25 març, www.tefaf.com, entrades per 55 euros), serà el torn del Salon du Dessin a París, igualment interessant pels entusiastes del dibuix (del 28 de març al 2 d’abril, www.salondudessin.com, entrades per 15 euros), ja que reuneix els galeristes més destacats de l’especialitat. A més a més, l’organització ofereix un atractiu programa de visites privades i entrada gratuïta amb diferents institucions col·laboradores, sense cost addicional, però segons un estricte sistema de prereserva (en trobareu els detalls aquí). Per la nostra banda, aprofitem per donar algunes notícies relacionades amb el dibuix. A Munic, hi ha una exposició sobre el dibuix a la Roma barroca (Zeichner in Rom 1550-1700, Pinakothek der Moderne, fins al 13 de maig, entrades per 10 euros i catàleg per 36 euros); una altra, amb obres de Dürer, Holbein i altres alemanys de la col·lecció del Getty Museum està a punt d’obrir a la seva seu a Los Angeles, (Renaissance Drawings from Germany and Switzerland, 1470-1600, del 27 de març al 17 de juny, entrada lliure) i, mostrant gravats de Goltzius i altres artistes nòrdics, una altra obre demà al Wallraf-Richartz-Museum de Cologne (Artists of the Line. Henrich Goltzius and the Graphic Arts c. 1600. The Christoph Müller Collection in Cologne, del 16 de març al 10 de juny, entrades a 8,50 euros). Per a la vostra biblioteca, ja teniu el catàleg complet de dibuixos italians i espanyols de la col·lecció del Fitzwilliam Museum (David Scrase, Italian Drawings at the Fitzwilliam Museum, Cambridge, Cambridge University Press, Cambridge, 2012; 878 pàgs. i 1390 il. color, per 180 lliures a la web de l’editorial); mentre que està a punt d’aparèixer el catàleg raonat de dibuixos de Hieronymous Bosch i el seu taller, per Fritz Koreny i els seus col·laboradors (Fritz Koreny, Hieronymous Bosch. Die Zeichnungen. Werkstatt und Nachfolge bis zum Ende des 16. Jahrhunderts, Brepols, Turnhout, 2012; 456 pàgs., 419 il. color, encàrrecs per 100 euros a la web de l’editorial).

 

2. Emoció a la subhasta, part II.

Per continuar amb un aspecte que vam tocar al post de la setmana passada, a Iris, el blog de la Getty, trobareu una nota interessant, escrita per Julian Brooks, Associate Curator of Drawings del museu, sobre com de l’electritzant va ser per ell entrar en la guerra de puges per al Retrat d’un home jove, bust (ploma i tinta marró sobre guix blanc, 36,2 x 22,9 cm.) atribuït a Piero del Pollaiuolo (1443-1496), inclòs com a lot 27 a la subhasta de Sotheby’s a Nova York del 25 de gener, dedicada als Old Master Drawings. L’estimació se situava entre els 300.000 i els 400.000 dòlars. A la nota, Brooks també tracta l’ansietat que envolta el tema de l’atribució i tot el treball previ que s’ha de fer al respecte. Encara que no ho detalli, la Getty finalment es va quedar amb l’elegant dibuix, per uns magnífics 1.398.500 dòlars. D’altra banda, Julian Brooks és l’autor de l’agradable Master Drawings Close-Up (108 pàgs., Getty Museum, Los Angeles, 2010; 21,83 dòlars a Amazon), així com l’editor de Taddeo and Federico Zuccaro (144 pàgs. Getty Museum, Los Angeles, 2007; 50 dòlars a botiga online de la Getty), i de Guercino: Mind to Paper (112 pàgs., Oxford University Press USA, Nova York, 2006; 53 dòlars a Amazon) – tots dos acompanyaven les corresponents exposicions a la Getty i al Courtauld Institute of Art de Londres.

 

3. Llibres: nova biografia de Miquel Àngel i reedició d’una de Leonardo.

 

El primer volum, llargament esperat, de la biografia de Michelangelo Buonarroti (1475-1564), pel reconegut especialista Michael Hirst, professor emèrit del Courtauld Institute, finalment ja ha sortit (Michelangelo vol. 1. The Achievement of Fame 1475-1534, Yale University Press, New Haven, 2012, 416 pàgs i 70 il. b/n; per 30 lliures a la web de l’editorial). Les primeres crítiques, aparegudes a la premsa anglesa, coincideixen a valorar l’obra per la seva immensa aportació en nous documents, però, d’altra banda, també opinen que l’aproximació al geni terrible potser és massa seca (per totes elles, podeu veure la de James Hall’s al web del Wall Street Journal). Aquest no és el cas de la crítica, clarament laudatòria, de Noah Charney al blog BlouinArtinfo, en què celebra la reedició, revisada i augmentada, de la biografia de Leonardo de Martin Kemp,  apareguda per primer cop al 2004 (Martin Kemp’s, Leonardo, Oxford University Press, Oxford, 2011; 312 pàgs., 20 il. color i 23 il. b/n; per 10,99 lliures a la web de l’editorial). El Dr. Kemp també és professor emèrit, de la Universitat d’Oxford, i tal i com havíem recollit en aquest blog, l’any passat va donar suport a l’atribució de dues obres noves a Leonardo, el Salvator Mundi i La Bella Principessa, la qual va ser l’objecte del seu llibre més recent (Martin Kemp i Pascal Cotte, La Bella Principessa – The Story of the New Masterpiece by Leonardo da Vinci, Hodder & Stoughton, Londres, 2011; 208 pàgs., per 8,99 lliures a la web de l’editorial).

 

4. Com arribar a Leonardo da Vinci.

La recerca de Maurizio Seracini, que suma ja 40 anys, del fresc de Leonardo da Vinci de La Batalla d’Anghiari darrera del fresc de Vasari La Batalla de Marciano al mur est del Salone dei Cinquecento al Palazzo Vecchio de Florència, sembla que finalment està oferint pistes prometedores. D’acord amb la nota de premsa difosa el 12 de març per National Geographic, la qual està finançant l’estudi amb 250.000 dòlars, a canvi dels drets exclusius de difusió, la hipòtesis de Seracini comença a trobar algun suport. Segons aquesta, les restes de l’obra mestra de Leonardo (celebrada pels seus contemporanis, encara que va restar inacabada a causa de problemes amb la tècnica emprada i a causa de la crida que l’artista va rebre de Roma) van ser protegides per Vasari amb un mur frontal de maons. Aquesta setmana, Seracini i el seu equip han descobert una matèria negra darrera del mur, la composició química de la qual coincideix amb la composició de la pàtina fosca de la Gioconda (oli sobre fusta, 73 x 53 cm, Louvre) i el Sant Joan Baptista (oli sobre fusta, 69 x 57 cm, Louvre). D’altres proves de la seva teoria inclouen una capa beige que, per la seva traça, només es podria haver aplicat amb pinzell. Tota aquesta informació s’ha obtingut practicant una endoscòpia, tècnica que comporta practicar les obertures al fresc de Vasari que van aixecar les protestes de diversos especialistes italians – Seracini ja va respondre a aquestes crítiques, en declaracions com les d’aquesta entrevista a l’ABC, afirmant que només havien fet 6 forats, en zones amb restauracions posteriors o bé sense matèria pictòrica i sempre sota la supervisió del Opificio delle Pietre Dure, l’institut florentí de conservació de referència mundial. Malgrat tot, sembla que el projecte va haver d’abandonar una tècnica no invasiva que s’havia considerat mesos enrere. Tal i com s’explica en un article del New York Times i una nota a la web d’Argone, un dels laboratoris nacionals dels EUA, aquesta tècnica, desenvolupada per l’investigador Dr. Robert Smither, consistia en radiar el fresc de Vasari amb raigs de neutrons, amb l’esperança que alguns d’ells travessessin el mur de maons i arribessin a reaccionar amb la capa pictòrica del fresc de Leonardo, emetent una radiació gamma que faria el camí invers, per tal de ser recollida per una càmera innovadora que, enlloc de les lents de vidre usuals, utilitzaria cristalls de coure. Però aquesta era una màquina cara de construir. De fet, una campanya per recollir els 266.500 dòlars necessaris va fracassar, arribant només a 25.391 dòlars – la campanya es va llençar a través de Kickstarter.com, una plataforma molt interessant per a la recollida de fons. D’altra banda, el National Geographic Channel ha anunciat un programa especial sobre el projecte per aquest diumenge, 18 de març – esperem que tingui un enfocament menys espectacular que aquest vídeo promocional.

 

5. Infanteses a l’Europa de finals del dinou.

Gràcies a un email d’una seguidora fidel d’aquest blog, Georgina Tremayne, escriptora, ens va arribar la notícia del primer d’aquests dos olis, l’obra de l’irlandès Walter Frederick Osborne’s  (1859-1903) titulada Feeding the chickens (oli sobre tela, sense mesures conegudes, c. 1884-1885), que Bonham’s, una casa de subhastes anglesa, posarà a la venda el dimecres 11 de juliol d’enguany, amb una estimació d’entre 500.000 i 700.000 lliures. De seguida ens va sobtar el paral·lelisme i, al mateix temps, el contrast d’aquesta obra amb una de les més famoses de la pintura catalana d’aquells mateixos anys, l’oli de Joan Planella (1850-1910) La teixidora (oli sobre tela, 182 x 142 cm, 1882), la qual mostra el costat dur del treball infantil a la Catalunya del moment, en plena industrialització – tot i que sembla la intenció de Planella no era crear una icona de l’explotació de la classe obrera, sinó simplement registrar una imatge prou quotidiana. Les coincidències acaben aquí, però. Osborne mostra una tècnica més avançada i depurada i la seva carrera va ser més consistent;  en el cas de Planella, aquesta tela va ser un cas únic i la resta de la seva obra té menys interès. Per tant, és probable que l’obra de Planella es vengués a tot un altre preu. Això si s’arribés a posar a la venda, perquè els seus actuals propietaris, que atenen totes les peticions de préstec serioses que reben, mai no han manifestat la seva intenció de desprendre-se’n. Està clar que tot pot canviar, però: tal i com recull aquest article al irishtimes.com (seguint la nota de prems de Bonham’s), serà la primera vegada des de 1913 que el treball d’Osborne estarà en venda pública.

 

6. Un objecte extraordinari i una història massa coneguda.

Un dels objectes més curiosos en subhasta a Barcelona dels últims temps és aquesta coberta de ferro (112 cm diàm. x 50 cm alçada), dissenyada per Antoni Gaudí (1852-1926) per a un pou de la Sagrada Familia, i salvada durant els primers dies de la Guerra Civil per un mestre forjador, segons aquest article a El País (J.A. Montañés Bermúdez, “Cultura prohíbe la salida de España del forjado de Guadí de la Sagrada Familia”, 3 març 2012). Certificada per  l’especialista Dr. Joan Bassegoda Nonell, era el lot estrella de la venda de l’1 de març a Balclis, amb un preu de sortida de 120.000 euros. Tal i com explica l’article, la peça va atraure l’interès de diversos compradors, sobretot japonesos. Però al final, no es va rebre ni una sola puja. La raó? La casa de subhastes havia anunciat, pocs dies abans del dia de la venda, que la Junta de Calificación, Valoración y Exportación, encarregada d’atorgar els permisos d’exportació per a obres d’art, no estava disposada a donar-lo en aquest cas – la Junta pot negar el permís, sense haver d’adquirir l’obra, i sense haver de recomanar-ne la seva adquisició. El venedor, per tant, es troba ara en una situació difícil: li han eliminat els compradors internacionals i queda en mans dels nacionals, que no dubtaran a especular amb aquesta debilitat (la culpa de la casa de subhastes és discutible: per tal de sol·licitar la llicència d’exportació, la llei exigeix una “intenció seriosa de venda” i això sembla comportar que el catàleg ja hagi estat imprès). En qualsevol cas, personalment diria que el resultat de tot plegat és un clar incentiu per a tractes secrets i per al contraban il·lícit. Està clar que aquí hi hagut una llarga tradició de sortida il·lícita d’obres d’art i està igualment clar que no tenim la base de col·leccionistes i institucions que, per exemple, permeten al Regne Unit seguir un sistema segons el qual la llicència no es denega mai, sinó que se suspèn per un cert temps a l’espera que surti un comprador nacional que iguali l’oferta de l’estranger – però que finalment atorga la llicència, si aquest campió nacional no apareix. Amb tot, entre aquest magnífic sistema i la intervenció pública, agressiva i a l’últim minut que vivim aquí, hi ha d’haver un terme mig. De moment, es podria proposar combinar el sistema de llicència amb una de les mesures fiscals de foment del mecenatge. Segons la legislació vigent, s’aplica una deducció d’entre el 25% i el 35% (dependent si es tracta d’una persona jurídica física o jurídica) del valor d’una obra d’art que s’entregui en donació, sempre que l’obra formi part del patrimoni històric i sempre que el beneficiari sigui una institució pública. En aquest sentit, després de denegar la llicència, la Junta podria oferir al venedor frustrat la possibilitat d’incloure l’obra al catàleg del patrimoni, amb el compromís de llençar una campanya per trobar un comprador interessat en la deducció indicada.

 

7. Barcelona col·lecciona i la Fundació Godia en dóna alguna lliçó.

Fent una excepció a la dedicació exclusiva d’aquest blog a l’art antic, aquesta nota s’ocupa de “Barcelona col·lecciona” , l’exposició amb què la Fundació Godia vol cridar l’atenció sobre el col·leccionisme actual d’art contemporani (fins al 25 de març, a la seu de la fundació al c. Diputació 250, Barcelona, t. 932723180, www.fundacionfgodia.org; entrades per 6,50 euros, catàleg per 11 euros). Hi ha una bona raó. Aquestes exposicions de mides mitjanes, muntades fora dels grans centres internacionals i compostes per un grup d’obres ben escollides i prou establertes (enlloc d’obres d’actualitat absoluta), ofereixen una molt bona introducció per aquells de nosaltres que som nous en aquest camp. En aquesta ocasió, la lliçó fonamental venia d’obres com les de Christian Boltanski (París, 1944) “Reliquiari”, i Jannis Kounellis (Piraeus, 1936) “Sense títol”, 2002, que, segons els text de Julià Guillamon (Barcelona, 1962), han de ser enteses com “les restes de la història, vestigis del fracàs de la cultura europea, monuments sense grandesa que parlen de mort i dolor”. Suposo que això deu ser la base ideològica d’aquest tipus d’obres i de fet, bona part de la resta de les obres exposades es podia veure’s com una aproximació fragmentària i pessimista als diferents temes de l’exposició: dona, guerra i dolor, solitud, espai, erotisme, arquitectura, minimalisme (la tria de temes deuria semblar massa fàcil pels entesos, però per al qui comencem resultava encertada). En tot cas, hi havia un gran contrast amb els altars i les escultures medievals de la col·lecció permanent, exposats a les mateixes sales, els quals mostraven la seva sòlida xarxa de referències compartides.

(Nota: mantinc una relació professional amb la Fundació Godia).

Trobeu a faltar res? Alguna notícia que us agradaria donar a conèixer? Envieu-me les vostres propostes com a comentari, aquí sota, o bé per email a la meva adreça: jordi@jordidenadal.com.