8 març 2012

0


1. Feina feta. Brillantment.

Segons la definició de 2007 de l’ICOM, una de les tasques del museu és adquirir obres d’art que millorin la seva col·lecció i serveixin la seva missió “d’estudi, educació i gaudi”. Això és el que acaben de fer la National Gallery de Londres i la National Gallery of Scotland, un dia d’aquests primers de març (curiosament, la nota de premsa oficial no dóna la data exacta), en comprar conjuntament l’obra mestra de Ticià (1489-1576) Diana i Callisto (oli sobre tela, 187 x 204,5 cm) per 45 milions de lliures, després que el seu propietari, el Duc de Sutherland, acceptés una rebaixa de 5 milions, i després que es reunissin els fons necessaris, combinant donacions del Heritage Lottery Fund (3 milions), The Art Fund (2 millions), The Monument Trust i una sèrie de benefactors privats (15 milions), juntament amb les reserves de llegats de la pròpia NG (25 milions). Una autèntica obra mestra per a la qual qualsevol gran col·leccionista i tots els grans museus donarien el que fos; la parella de la Diana i Acteon, adquirida al 2009; un preu que fins i tot en termes nominals és inferior al que es va pagar deu anys enrere per al primera versió de Rubens de La massacre dels innocents (oli sobre tela, 142 x 182 cm, venuda a Sotheby’s el 10 de juliol de 2002 per 49.506.648 lliures i després donada pel comprador a l’Art Gallery of Ontario, Toronto); cap mena de fons provinent d’impostos; dos museus col·laborant per fer la feina que se’ls ha encomanat; i, com a efecte col·lateral, la resta de la col·lecció Bridgewater compromesa a romandre a la NGS sense càrrec: aquestes són les característiques d’aquest cop brillant. I si, com aquest article de Catherine Bernett al Guardian defensa, el fet comporta que als museus britànics s’haurà de suspendre l’accés gratuït, potser ens haurem de començar a plantejar si les entrades al museu no s’haurien de tractar igual que qualsevol altre preu per a un servei públic: que no pagui qui no pugui pagar i que pagui qui pugui i vulgui pagar.

 

2. Feina a fer. Estimulant.

El nou director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (una institució que sovinteja en aquest blog i en aquest mateix post, com veureu), Josep Serra, nomenat el desembre passat, finalment ha donat algunes pistes dels seus plans per al futur del Museu. Va ser en una entrevista de 25 minuts a ComRàdio el passat 1 de maig, la qual ha adquirit un estatus oficial en ser incorporada a la secció de premsa de la web del MNAC. Serra va prometre un pla estratègic per aquest estiu, però la idea general ja està clara: especialitzar el Museu, és a dir, focalitzar-se en les col·leccions de Romànic i Modernisme, ja que són les que poden assolir un nivell internacional. A més a més, es va comprometre a impulsar el Museu a acomplir el seu paper social (orientat al públic), científic (orientat a la recerca), nacional (orientat al territori) i internacional (obert al món); va reclamar més espai, a través de la incorporació de dos pavellons de la Fira de Barcelona propers al Museu i, finalment, va fer una crida a reforçar la legitimació social del Museu i a ser examinat, juntament amb el seu equip, per allò que hagués aconseguit. Pel que fa als diners, va revelar que ja estava parlant amb espònsors privats. Només podem desitjar-li tot l’èxit!

 

3. La Medusa torna a atacar.

Sembla que ens haurem d’acostumar a veure com es descobreixen noves obres de grans mestres amb certa assiduïtat. Després dels “nous” Leonardo, Rembrandt, i un possible Velázquez de l’any passat, ara li ha arribat el torn a Michelangelo Merisi, Caravaggio (1571-1610). Saltant d’una web francesa (Le Journal des Arts) a la del Corriere della Sera i d’aquí, a la de l’agència de notícies (adnkronos.com) que sembla la font de tota la resta, veureu que en un roda de premsa a Roma el 24 de febrer passat, l’eminent especialista Mina Gregori finalment va poder oferir les proves tècniques, obtingudes per Mauricio Seracini (de la University of San Diego), necessàries per a confirmar que un Cap de Medusa, conservat en una col·lecció privada italiana (la del finat Ermano Zofilli) és no només de la mà del mestre, sinó també la seva primera versió del tema, plena de pentimenti – anterior per tant a l’exemplar conservat a la  Galleria dei Ufizzi (el podeu veure al Art Project de Google). La conferència també va servir per presentar el llibre publicat per a l’ocasió (Gregori, Mina; Marini, Maurizio; Seracini, Maurizio: The First Medusa. Caravaggio, Five Continents Editions, Milà, 2011; 160 pàgs: i 299 il., 39,75 lliures a la web de l’editor, però només 39,38 euros a  Amazon).

 

4. Cerezo surt a la llum.

Encara que la fotografia de sobre la presenta amb uns tons més aviat obscurs, aquesta obra de Mateo Cerezo (1637-1666), La nativitat o Presagi de la Passió (oli sobre tela, 140 x 120 cm, signat) és un exercici magistral d’il·luminació, sorprenent quan es veu en directe (no puc resistir de dir que aquest va ser el meu cas fa uns dos anys). De fet, cada cop estic més convençut que el valor de Cerezo rau en la seva capacitat d’assimilar les lliçons d’una gran varietat de grans mestres (a les obres dels quals va poder accedir gràcies a les col·leccions internacionals i a les enormes comissions que creixien en el Madrid de la seva època) i, després, fer un pas més enllà. En aquest cas en particular, podem anar lluny fins a Rubens, tal i com Eduardo Lamas-Delgado defensa en aquest article en el RIHA Journal. El seu estudi és important perquè marca l’ingrés d’aquesta obra en el catàleg oficial de Cerezo i també perquè ofereix una discussió interessant del tema, el Presagi de la Passió, en què el Crist nen es vincula amb el Crist mort a través de la presència de la Creu i altres instruments de la passió en l’escena. És precisament la temàtica la que permet a Lamas identificar aquest oli amb el que, per la seva novetat, Antonio Palomino (1655-1726) va destacar en el seu Museo Pictórico y Escala Óptica (1715-24), un dels tractats de pintura espanyola més antics i importants (vid. Eduardo Lamas-Delgado: Quelques considérations sur le thème du présage de la Passion en Espagne. À propos d’une image “très mystérieuse de la Nativité, tableau retrouvé de Mateo Cerezo, 1637-1666, RIHA Journal, 9 de gener de 2012, online).

 

5. Fortuny online, Fortuny offline.

Per celebrar la digitalització dels seus 2.281 dibuixos i 177 gravats de Marià Fortuny (1838-1874), l’artista més ben dotat del dinou català, el MNAC ha dedicat la seva sala de gravat a 50 gravats seus, en una exposició ben seleccionada i molt instructiva que, en més d’un cas, ofereix diferents estats d’una mateixa imatge. A través de la web del museu ja es pot accedir a 169 gravats i a 1.055 dibuixos, a més d’un llarg article del director de l’operació, Francesc Quílez, Cap del Departmanet de Dibuix i Gravat del Museu. L’article cobreix no només el procés de digitalització, sinó també la formació de la col·lecció i la fortuna expositiva dels gravats de l’artista. D’altra banda, per completar la visió de Fortuny, podeu veure 797 dels seus dibuixos i gravats a la web de l’Inventarie du Département des Arts Graphiques del Louvre, i 67 d’ells a l’arxiu online del British Museum.

 

6. Trobat a la llibreria virtual: Steven Ozment, The Serpent and the Lamb. Cranach, Luther and the Making of the Reformation (més una nova web sobre el gran artista).

 

Si el llibre del post de la setmana passada s’ocupava de Carles V (1500-1558) i Ticià (1489-1576), el d’aquesta setmana se centra en els que, en alguns aspectes, es poden considerar les seves contraparts, Martin Luther (1483-1546) i Lucas Cranach (1472-1553). Escrit pel reconegut catedràtic d’història del protestantisme Steve Ozment (Yale University Press, New Haven, novembre 2011; 344 pàgines, 35 USD a la  web de l’editorial), l’obra ressegueix el treball en comú de les dues personalitats a la cort de Frederic el Savi (1463-1525) a Wittemberg, i explica com les pintures de Cranach no només van conformar la imatge del reformador, sinó de tota la Reforma mateixa – una ajuda que l’artista va estendre als seus bons oficis com a expert cortesà i també, com a propietari de la premsa oficial de les publicacions de Luter. Podeu trobar més informació sobre Ozment a la seva web a la Faculty of Arts and Sciences, Harvard University. I podeu trobar més material sobre Cranach en la impressionant web que el Cranach Digital Archive, fundat el 2009 per un grup d’institucions i investigadors alemanys i internacionals, ha obert per a oferir online “la informació historico-artística, tècnica i de conservació” de més de 400 pintures del mestre i del seu taller, amb prop de 5.000 imatges i documents (en els quals s’inclou, està clar, diversos dels retrats de Luter). He descobert la web del CDA gràcies a aquest post en el blog de la ApAhAu (Association des Professeurs d’Archéologie et d’Historie de l’Art des Universités).

 

7. Transformar ivori en or.

 

La fascinant història sobre l’escultura de la fotografia es va publicar per primer cop el 22 de gener passat, en un dels millors blogs que consulto (Real Clear Arts, escrit per la periodista especialitzada en art Judith H. Dobrzynski, en aquest cas complementat pel seu article al Wall Street Journal del dia anterior). El cas posava de relleu dos dels processos que es donen a l’hora d’establir el valor d’una obra d’art: l’autentificació i la validació. També demostrava com és de necessari una bona dosi d’audàcia per ser un gran galerista d’art, un aspecte que no sempre es té en compte. No explicarem tots els detalls, ja que ja han estat aclarits, però sí voldríem subratllar que quan els galeristes que van comprar l’escultura a Sotheby’s (Nova York) van gastar-se 1.202.500 USD, quan l’estimació era de 120.000 – 150.000 USD, estaven pagant un preu que anava més enllà del què diversos dels seus col·legues, igualment ben proveïts, creien que era raonable. I això només era el començament. Després de restaurar-la i netejar-la (més costos), van enviar-la als especialistes en aquest tipus d’obra, reunits a Munic per a un congrés (costos un altre cop, més contactes que s’havien fet temps abans), tot buscant-ne l’autentificació, és a dir, la confirmació que l’obra era realment de qui creien que era. Una opinió en contra, i tot l’assumpte corria un perill real de volar com un castell de cartes. Amb tot, van aconseguir llum verda. Però encara quedava un altre pas: la validació, és a dir, fer pública l’obra en un entorn adequat – en aquest cas, una exposició amb el seu corresponent catàleg. Tot sumat, és només un any després que poden posar l’obra en venda (i això és considerat ràpid en els estàndards del sector), per uns respectables 3,8 milions USD, és cert, però qui els assegura que trobaran el client disposats a desembossar-los?

 

Trobeu a faltar res? Alguna notícia que us agradaria donar a conèixer? Envieu-me les vostres propostes com a comentari, aquí sota, o bé per email a la meva adreça: jordi@jordidenadal.com.