09.02.2013: De Florència a Frankfurt

Comments: 0

1. Primavera florentina

Pedro Fernández (doc. 1519 – 1521), Saint Blasi, c. 1517, oli sobre taula, 142,5 x 67 cm; prestat pel MNAC a l’exposició.

Gràcies a en Joan Yeguas, Conservador al Departament d’Art del Renaixament i el Barroc al MNAC, ens arriba la notícia de l’exposició que s’inaugurarà als Uffizi el proper 5 de març, “Norma e capriccio. Spagnoli in Italia agli esordi della ‘maniera moderna’” (fins al 26 de maig, entrades i catàleg aquí). Explorarà les connexions que va establir un grup extraordinari d’escultors i pintor sespanyols que, seguint les rutes obertes per la influència política, van viatjar cap a Florència, Nàpols i Roma per aborvir l’art de Miquel Àngel i els seus seguidors. L’exposició està comissiarada per Antonio Natali i Tomasso Mozzati, i pot tenir el mateix impacte que, respecte l’art barroc espanyoll, va produir “The Sacred Made Real, l’exposició que es va veure a la National Gallery de Londres entre l’octubre del 2009 i el gener de 2010. Segur  que els noms d’Alonso BerruguetePedro MachucaBartolomé Ordóñez Diego de Siloé esdevindran molt més familiars entre el públic internacional. Però l’exposició també mostra quin ús tan parical es pot arribar a fer de l’adjectiu “espanyol”. Tots els artistes esmentats són originaris o bé van treballar a Castella, Andalusia i Itàlia – i en part, Catalunya. València, l’altre gran focus d’introducció del Renaixament tardà a la península, ha quedat del tot oblidat.
2. Annus Mirabilis per a Coll & Cortés

 

Coll & Cortés va saber aprofitar l’exposció de 2009 a la National Gallery i, durant els mateixos dies, va presentar a la mateixa ciutat “The Mystery of Faith. Spanish Sculpture 1550 – 1750”, en col·laboració amb la Matthiesen Gallery. Va ser un pas important cap a assolir una presència internacional, que han aconseguit plenament al 2012. Al març, es van estrenar a TEFAF Maastricht amb un bon stand a la planta baixa; després, van ser una de les galeries que va inaugurar Frieze Masters a Londres; van continuar amb l’obertura d’una sucursal realment elegant al barri de Mayfair de la mateixa ciutat, (27 Albemarle Street, W1S 4HZ), durant la Old Master Weeks de juny i, per tancar l’any, van aconseguir vendre l’olide Josep de Ribera “Sant Pere Penitent” (1612-1613) al Metropolitan Museum. El 2013 també els pinta prou bé: de moment ja s’ha conegut la seva venda d’un magnífic “San Diego de Alcalá” (fusta policromada, 65 cm) de Pedro de Mena (1628-1688) al San Diego Museum.

3. Várez-Fisa, un nom a recordar

 

L’any ha començat amb l’extraodirnària notícia de la donació de dotze obres joies medievals per part del financer Várez-Fisa al Museo del Prado (aquí en teniu la presentació a la seva web). Les penjaran a finals d’any en una sala amb el nom del mecenes, en la qual ja hi ha instal·lat l’enteixinat de Santa Maria de Valencia de San Juan (s. XIV, 11 x 6 m), també cedit per Várez-Fisa. Com a part de l’acord, l’any passat el Prado va adquirir al col·leccionista una obra de Lluis Borrassà, “Sant Andreu rebutjant els ídols”  – una obra important, però no tan excepcional com algunes de les que ara ha donat, com ara el “Lavatori” del Mestre de Sant Esteve d’Andorra, fotografiat a dalt (pintura mural transferida a tela, 241,5 x 201,5 x 87 cm, 1216-1220). La col·lecció de Várez Fisa és però molt més rica i inclou obres de  by Zurbarán, Velázquez, Goya (i El Greco), tal i com  Karina Sainz Borgo recorda aquí. D’altra banda, donat que Várez-Fisa va nèixer a Barcelona, més d’un s’ha preguntat perquè la donació no ha estat a favor del MNAC, les grans col·leccions del qual haurien proporcionat un context molt més adequat. La resposta és la més senzilla i trista: en efecte, Várez-Fisa va tantejar el MNAC anys enrera, però no hi va trobar la rebuda que esperava.

4.Què en dirà Andorra?

 

Serà interessant veure quina és la reacció del Govern d’Andorra sobre l’adquisició per part del Prado del mural de Sant Esteve. Com és sabut, les col·leccions del MNAC conserven els fragments  provinents de l’absis de la mateixa església (fotografia de dalt), a més d’altres exemples provinents de diverses esglésies romàniques andorranes. El 2008, les autoritats del Principat pirinenc van incorporar-se al Consell d’Administració del museu, en un gest de bona voluntat. Però només s’hi van quedar fins al 2011, quan el van abandonar per, segons van explicar, estar en una posició més clara cara a reclamar el retorn de les pintures – gràcies a Déu, no s’han acabat de decidir mai. Però ara, que faran?

 

5. Està bé quan acaba bé

   

Com és conegut, la Generalitat gaudeix del dret de tanteig i retracte quan una obra del patrimoni cultural es subhasta. Però quan La Mare de Deú del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (pedra policromada, 108 x 43 x 26 cm) de Bartomeu Robió (doc. 1360-1379) va sortir en el catàleg de Balclis per a la venda del maig 2010, els reponsables del govern van intentar imposar una interpretació abusiva del seu dret. Segons aquesta, els 120.000 € que s’havien establert com preu de sortida imprès al catàleg ,s’havien de considerar una oferta ferma i definitiva de venda, de manera que van intentar obligar a vendre-la, abans de la celebració de la subhasta per aquest preu manifestament baix. Naturalment no ho van aconseguir, però si que se’n van sortir de fer retirar l’obra de la venda, ja que per la seva part, la casa de subhastes no els havia avisat en els terminis previstos per la llei. L’obra, per tant es va tornar a ofeir a la subhasta del març de 2011. Però tothom era conscient de la intervenció agressiva per part de les autoritats, de manera que només va haver-hi una puja simbòlica i, finalment, la Generalitat va aocnseguir la peça per només 130.000 €. El cas va deixar alguna ferida oberta. Però ara ja deu estar tancada, sobretot després que el passat 12 de desembre, van presentar l’obra restaurada al Museu de Lleida. El Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, un ens públic que treballa amb restauradors privats, va fer un molt bon treball – molt més fi que el que la fotografia sembla mostrar. El més feliç de la festa era el conservardor Albert Velasco, que va ser qui va donar la primera pista de la venda. Encara que ell, segons ens va dir, preferia encara més la Mare de Deu de Saidí, del mateix autor, cedida per la parròquia de Sant Llorenç of Lleida per a l’ocasió i que, com es podia apreciar, necessitava una bona neteja. Per a que el final de la història sigui encara més rodó, s’acaba d’anunciar que la parròquia ha accedit a deixar que el CRMBC restauri l’obra – aquí teniu el  vídeo amb Velasco, Àngels Solé (Directora del CRBMC),  Montserrat Macià (Directora del Museu de Lleida), i l’escultura.

6. Llibres: per anar a dormir

Tracta dels artistes amb “obres que parlen de passió i mort;  amb temes com el misteri, l’inesperat, l’irracional i el fantàstic, el grotesc i el mal – retratant els marginats socials: els orats, els criminals, els captairies”. Així és com l’editorial  Gerd Hatje Cantz promociona “Dark Romanticism. From Goya to Max Ernst”, el catàleg que Felix Krämer, cap del Departament d’Art Modern del Städel Museum, ha dirigit per a “No Day Without Night”. L’exposició, que va tancar amb èxit a Frankfurt el 20 de gener, es tornarà a obrir amb el títol “The Angel of the Odd” al Musée d’Orsay el 5 de març (fins al 9 de juny) – podeu aquirir la publicació per  45 € aquí.

7. L’altra banda de les coses

Segons el tòpic, els alemanys gasten moltes energies discutint tots els temes des de tots els punts de vista possibles, fins a les més profundes de les profunditats. El Städel Museum no ho podrà negar, donat que la seva propera exposició temporar, comissiarada per la Dr. Eva Mongi-Vollmer (que té el càrrec fascinant de Conservadora per a Projectes Especials al Städel Museum) i la Dr. Maraike Bückling (Cap del Departament de Renaixament a Neoclassicisme, Liebieghaus Skulpture Sammlung), s’ocuparà d’artistes com Mengs, Canova or David, que van voler torbar un ideal estètic i moral en l’antiguitat en el mateix moment que el romanticisme, tractat en l’exposició anterior, començava a posar-lo en dubte (“Beauty and Revolution”, del 20 de febrer al 26 de maig, Städel Museum Frankfurt, entrades per 12€, catàleg a detallar).

RSS  → Subscribe

09.02.2013: From Florence to Frankfurt

Comments: 0

1. Florentine Spring

Pedro Fernández (doc. 1519 – 1521), Saint Blaise, c. 1517, oil on panel, 142.5 x 67 cm; lent by the MNAC to the exhibition.

Thanks to Joan Yeguas, Conservator for Renaissance and Baroque Art in the MNAC, I came across an interesting exhibition opening in the Uffizi on March, 5: “Norma e capriccio. Spagnoli in Italia agli esordi della ‘maniera moderna’” (“Norma e Capriccio. Spanish artists in Italy in the early Mannierist period”, until May 26, tickets and catalogue here). It will explore the close connections established by an extraordinary group of Spanish sculptors and painters who, following the routes opened by political influence, travelled to Florence, Naples and Rome to adsorb the art of Michelangelo and his followers. The show, curated by Antonio Natali and Tomasso Mozzati, could have the same impact that “The Sacred Made Real in the National Gallery, London (October 2009 – January 2010) made for Spanish Baroque art. The names of Alonso Berruguete, Pedro Machuca, Bartolomé Ordóñez, and Diego de Siloé will surely become more familiar to the international public after it. But the exhibition it also shows how partial the use of “Spanish” as a label can be. All the artists mentioned come from and worked mainly in Castile, Andalusia and Italy  – and Catalonia to a lesser extend. However Valencia, the other great focus for early Renaissance in Spain, seems to be altogether forgotten.

2. Annus Mirabilis for Coll & Cortés

 

Coll & Cortés also took advantage of the 2009 National Gallery exhibition, since at the same time, they were presenting “The Mystery of Faith. Spanish Sculpture 1550 – 1750” in collaboration with the Matthiesen Gallery, London. This was a bold step on its way to international pre-eminence, which they have been reaching in full during 2012.  In March, they landed for the first time in TEFAF Maastricht with a generous ground floor stand; followed by a large booth in the inaugural Frieze Masters, London, the opening of an elegant Mayfair branch (27 Albemarle Street, W1S 4HZ) during London’s Old Masters Week in June and selling José de Ribera’s “The Penitent Saint Peter” (1612-1613) to the Metropolitan Museum in the autumn season– the first Spanish Old Master’s painting bought by the mighty NY institution since the seventies. 2013 also looks rosy for them: as recently announced, they sold a wonderful  “San Diego de Alcalá” (painted wood, 65 cm) by the Spanish baroque sculptor Pedro de Mena (1628-1688) to the San Diego Museum.

3. Várez-Fisa, a name to remember

 

The year has begun with the extraordinary news of the donation by financier Varez-Fisa of a selected group of 12 Medieval artworks to the Prado (see the feature at the Prado’s website). They will hang by the end of the year in a purposed named room, in which another gift by Várez- Fisa, the large ”artesonado (a carved wooded ceiling) from the Santa Maria de Valencia of San Juan (s. XIV, 11 x 6 m) is already installed. Helping the donation, last year the Prado purchased a work by Lluis Borrassà from Várez-Fisa, “Saint Andrew refusing the Idols” – a very fine work, but just as interesting as some of those he has now donated, like the “Christ washing the Disciples’ Feet” (mural painting transferred to canvas, 241.5 x 201.5 x 8.7 cm, 1216-1220) by the Master of Sant Esteve in Andorra, pictured above. The collection of Mr Várez- Fisa is however still richer, and it includes works by Zurbarán, Velázquez, Goya (and El Greco), as the journalist Karina Sainz Borgo reports here. On the other hand, since Várez-Fisa is a native form Barcelona and the MNAC holds one of the best Romanesque and Gothic collections in the world, people has been asking themselves why the museum in Montjuic was not the first choice for Várez-Fisa. The answer is the simplest and saddest: they had approached the MNAC some years ago, but they didn’t receive the welcome they expected.

4. What will Andorra say?

 

 It will be interesting to see the reaction of the Government of Andorra to the Prado’s new acquisition of the Sant Esteve mural paintings. The MNAC houses the fragments from the apse of same church (pictured above), alongside some further examples taken from other Romanesque churches in Andorra.  In 2008 the Principality authorities entered the board of the MNAC, as an act of goodwill. But they quit as early as 2011, saying they wanted to be in a clear position in order to claim the paintings back – the move has never materialised, thank God. Now, should we expect an official note from Andorra La Vella?

 

5. All’s well that ends well

   

As in other countries, Catalan heritage authorities enjoy the right to match the winning offer when a significant work of art is sold in auction. But when Our Lady and Child from the Monastery of Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (painted limestone, 108 x 43 x 26 cm) by Bartomeu Robió (doc. 1360-1379) came to auction in May 2010, they tried to advance a bafflingly abusive interpretation of its right, pretending that the starting price of €120,000 printed in the catalogue was in fact a closed and definitive offer, and that they were therefore entitled to buy it for this rather modest sum. They didn’t succeeded, obviously. But they managed to stop the auction on other grounds  – the auction house had not given them sufficient notice of the sale, and was forced to repeat it in March 2011. The aggressive stand taken by the public servants pushed away competing bidders, so in the end, they got it for a mere €130,000 – leaving some scars behind. These were somewhat healed on December 12, when the wonderful sculpture entered the collections of the Museu de Lleida, after being restored by the Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, a public body. There is an official note about the process here – its results looks in flesh far more sensitive than the picture above seems to reveal. The happiest person in the party was curator Albert Velasco, although he stills prefers Our Lady from Saidí, lent by the Parrish of Sant Llorenç of Lleida for the occasion. Making the end of this story even happier, the Parrish has recently agreed to allow it to be cleaned and restored by the same CRBMC – see here a video with Velasco, Àngels Solé (Director of the CRBMC) and Montserrat Macià (Director of the Museu de Lleida), and the travelling sculpture.

6. Books: A nice choice for bedtime

Perhaps a bit too heavy with its 304 pages, but irresistible as it promises to introduce you to artists whose “works tell of passion and death; their themes deal with the mysterious, the uncanny, the irrational, the fantastic, the grotesque, and evil – they feature social outcasts: madmen, criminals, beggars”. This is how publishers Gerd Hatje Cantz are marketing “Dark Romanticism. From Goya to Max Ernst”, the catalogue that curator Felix Krämer, Head of the Department of Modern Art of the Städel Museum, edited for “No Day Without Night”. The highly  acclaimed exhibition closed in Frankfurt  on January 20 and will open as “The Angel of the Odd” in the Musée d’Orsay, Paris, on March 5 (until June 9)– you can buy the book for €45 here.

7. The other side of things

The topic goes by saying Germans just love to discuss every single issue from all possible angles, down to ridiculously deep depths. The Städel is certainly not in denial of that. Its upcoming special exhibition, curated by Dr. Eva Mongi-Vollmer (Curator of Special Projects, Städel Museum) and Dr. Maraike Bückling (Head of the Renaissance to Neoclassicism Department, Liebieghaus Skulpture Sammlung), will deal with artists like Mengs, Canova or David, who strove to find an aesthetic and moral ideal in Antiquity at the very moment when Romanticism, portrayed in the previous show, began to challenge it (“Beauty and Revolution”, from February 20 to May 26, Städel Museum Frankfurt, admissions €12, catalogue to come, for sure).

RSS  → Subscribe

20.12.2012: Natural i extraordinari

Comments: 0

Per aquesta setmana, havia preparat un post amb només bones notícies del món de l’art – crec que una mica d’optimisme ens aniria bé, no? Però en realitat és la política la que ens fa somriure aquests dies. Que el partit de centre-dreta, guanayador de les eleccions, i el partit de centre-esquerra, líder de l’oposició, s’hagin posat d’acord per constituir un govern estable, enmig d’aquests temps díficils, i per donar-nos a tots plegats veu i vot en un referèndum d’independència, em sembla a la vegada natural i extraordinari. A França, estarien parlant de “Union Sacrée”; al Regne Unit, de “Great Alliance”; a Alemanya, de “Grosse Koalition”. I vist com s’ho estan prenent per Madrid, tot apunta que ens hem embarcat en una altra d’aquestes revolucions, tranquiles i democràtiques, que s’han vist a Europa des de 1989. Per mi és important subratllar-ho: la causa catalana va directe al cor de la idea europea. Si ho aconseguim, aquesta idea serà més forta i més gran – de fet, tal i com mostra Jaume I a les Corts, al s. XIII també teníem bones intuïcions per on havien o haurien d’haver anat les coses. La setmana que ve, més art!

Il.lustració: Les Corts de Jaume I (1208-1276), il·lustració de l’incunable de “Les Constitucions i altres drets de Catalunya” (1495) conservades a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Barcelona.

RSS  → Subscribe

20.12.2012: So clear, so great, so difficult to achieve

Comments: 0

The Parliament of King James I (1208-1276), as illustrated in an incunabulum copy of the Constitutions, and other rights of Catalonia, published in 1495 (Arxiu de la Corona d’Aragó, Barcelona).

I had prepared a post with some good news about the arts this week – I felt that we all need a drop of optimism. But oddly enough, it is politics that puts a smile on my face today. The facts are quite simple: the majority party, centre-right Convergència i Unió (winner of the last general election with 50 seats out of 135), and the leading opposition party, centre-left Esquerra Republicana de Catalunya (21 seats), have reached an agreement. They will, one, make the winner rule over these difficult times; and two, work together to give the people a say about its independence, in a referendum to be held between 2014 and 2016. Since the Spanish central government in Madrid is not that happy with the idea, we are facing one of these calm revolutions we saw in Europe after 1989. So clear, so great, so difficult to achieve. Today is a day of celebration, so next week I shall return to art business as usual.

Picture: The Parliament of King James I (1208-1276), as illustrated in an incunabulum copy of the Constitutions, and other rights of Catalonia, published in 1495 (Arxiu de la Corona d’Aragó, Barcelona).

RSS  → Subscribe

25.11.2012: Un discurs per a un país

Comments: 0

Ramon Casas (1866-1932), Madeleine. Oli sobre tela, 117 x 90 cm, 1892 (Museu de Montserrat). Foto: Museu de Montserrat.

Ja hem disculpareu, però aquesta setmana, en lloc dels habituals set flashos, penjo un d’aquells comentaris més o menys llargs que cauen per aquí de tant en tant. El que vull tractar és com presentar l’art català al món – potser no es tracta de cap tema de  rabiosa actualitat, però espero que interessi almenys als lectors d’aquest bloc.

Tot ha començat amb la lectura d’una tesi de màster prou interessant, presentada per Laura M. Cales, una investigadora jove, a la  University of Colorado – dins d’un programa en què combinava “19th Century Spanish and Catalan Arts” com a “major”, i “Postcolonial Theory and Criticism” com a “minor”, segons la seva pàgina al Linkedin. El seu tema d’investigació és la relació entre l’obra de Ramon Casas (1866-1932) i Santiago Rusiñol (1861-1931) amb les fonts parisines del seu estil. D’una manera pràcticament unànime, explica Cales, aquesta relació s’ha qualificat de mera dependència, de manera que Casas i Rusiñol no passarien de ser un seguidors, amb talent però tardans, de les fromes menys compromeses del Realisme i el primer Impressionisme francesos.  Cales creu que aquesta visió es incorrecta i respon a un marc conceptual erroni. En paraules seves:

Si deixem de confiar en les dicotomies ideològiques de centre i perifèria / província, de modernitat i retraso, i semblants, i si rebutjem la idea d’Espanya com la tocadardana de la modernitat Europea a l’hora definir el marc conceptual que ens ha de permetre avaluar part de la seva producció artística, podrem considerar la relació de Casas i Rusiñol amb l’art de París com una activitat intercultural, plena de significat, que va donar lloc a una certa distància i a un procés d’aprenentatge, apropiació i traducció de diferents maneres de crear i promocionar l’art.

(Laura M. Cales, The Barcelona – Paris Connection: A Response to the Critical Framings of Ramon Casas and Santiago Rusiñol’s Engagement with French Art and Culture, Thesis for the degree of Master’s of Arts, University of Colorado, Boulder, Colorado, 2012; p. 106, consultada a ProQuest, at http://www.proquest.com; traducció pròpia).

Personalment, jo sí que crec que tan Espanya com Catalunya van arribar amb retard a la modernitat europea i que París va actual, durant les dècades del canvi de segle, com un centre que atreia i alimentava bona part del talent artístic marginal europeu i americà. Però aquesta crítica no desvirtua l’aportació clau de Cales: reintegrar el centre i la perifèria en una visió més àmplia i entendre que en les dinàmiques que van establir, també hi havia lloc per a la creativitat i el diàleg, en un grau sorprenement interessant.

Aquestes idees d’ “apropiació crítica i creativa” i d’ “intercanvi intercultural” també ajuden a entendre altres moments de la història de l’art català. Per posar un exemple ràpid, en aquest mateix blog hem vist com l’estudi del Dr. Castiñeiras sobre el Tapís de la Creació romànic (llana sobre llana, 358 x 450 cm, finals del s. XI – principis del s. XII, Museu de la Catedral de Girona) end of the 11th century – beginning of the 12th century, Museum of the Cathedral of Girona), ha revelat que es tracta d’un speculum principis (“mirall per al príncep”)que s’havia dissenyat per al jove comte de Barcelona Ramon Berenguer III, count of Barcelona, i que portava una mica més enllà el programa iconogràfic establert pel Mantell dels Estels, ofert unes dècades abans pel duc de Bari al kàiser germano-saxò Enric II (Manuel Castiñeiras, El tapís de la creació,  Catedral de Girona, Girona, 2011; pp. 32, 93-94 i 114).

D’altra banda, resulta quasi tòpic afirmar que el concepte de transferència també funciona per a altres llocs i temps d’Europa. Per continauar amb coses que s’han vist per aquí, en un post del mes d’agost es podia comparar, una al costat de l’altra, la Madonna de Roudnice txeca (Mestre del retaule de Trebon, c. 1385 -1390, Convent de Santa Agnès de Bohèmia, Galeria Nacional d’Art a Praga) amb la Mare de Déu dels Àngels (c. 1385, MNAC, Barcelona) de  Pere Serra (actiu a Barcelona entre 1357 -1408) i, així, veure-les com a “traduccions” del Gòtic Internacional nascut a les corts franceses i nord-italianes.

Anant una mica més a fons, potser podríem emprar aquests exemples per pensar sobre una determinada manera de comprendre el que és una cultura nacional. Diguem-ne una “comprensió agraïda”, per tal de poder subratllar, com a idea important, que les obres d’art mestres d’una determinada cultura nacional sempre deuen alguna cosa a les realitzacions d’una altra cultura nacional, propera o llunyana. En un món ideal, que de vegades coincideix amb el real, aquest tipus de comprensió guia els projectes de les corresponents institucions culturals nacionals, com ara el  MNAC . Però sempre hi podem fer més.

En resum, gràcies a gent com Laura Cales, ara podem usar amb tota confiança termes com “intercanvi intercultural” i “apropiació creativa” quan parlem de l’art català del fin de siècle. Crec que és una bona notícia, perquè ajuden a, ni més ni menys, construir un discurs modern per tal d’explicar una història molt antiga.

RSS  → Subscribe

25.11.2012: A tale for a country

Comments: 2

Ramon Casas (1866-1932), Madeleine. Oil on canvas, 117 x 90 cm, 1892 (Museu de Montserrat). Photo: Museu de Montserrat.

Sorry folks, but this week, instead of the usual seven shots post, I feel it is time for the occasional 750-word-long op-ed. My subject today is how to present Catalan art to the world, which is perhaps not the hottest issue in the field, but is at least one that is familiar, and hopefully attractive, to the readers of this blog.

My little thoughts had been ignited by the reading of a very interesting Master thesis by Laura M. Cales, a young researcher from the University of Colorado. Her chosen subject is the relationship between the works of two fin de siècle Catalan painters, Ramon Casas (1866-1932) and Santiago Rusiñol (1861-1931), with the Parisian sources of their style. The relationship has always been portrayed as merely dependent, with Casas and Rusiñol just behaving as talented yet delayed followers of French Realism and early Impressionism. Cales contends this view, and argues it is a result of relying on a wrong conceptual framework. In her own words:

If we do not privilege the dichotomous ideological constructs of center and periphery/province, modern and retraso, and so forth, and reject the notion of Spain as a late-comer to European modernity as a framework for assessing some of the country’s artistic production, then we may situate Casas and Rusiñol’s relationship with Parisian art and culture as a meaningful, intercultural activity that allowed for critical self-distance and a process of learning, appropriating, and translating different forms of promoting and making art.

(Laura M. Cales, The Barcelona – Paris Connection: A Response to the Critical Framings of Ramon Casas and Santiago Rusiñol’s Engagement with French Art and Culture, Thesis for the degree of Master’s of Arts, University of Colorado, Boulder, Colorado, 2012; p. 106, retrieved from ProQuest, at http://www.proquest.com).

I would certainly counter-contend, and say that Spain and Catalonia were in fact late-comers, and that Paris was really a cultural hub that attracted, and fed, a great deal of European and American periphery talent, thanks to its impressive succession of artistic innovations. But this does not downgrade Cales true contribution. That is, her effort to reintegrate periphery and centre into a wider picture, and to advance the understanding that the dynamics involved in a cultural transfer process always imply a degree of cultural creativity and dialogue.

These ideas of “critical and creative appropriation”, and “intercultural exchange” can also be fruitful when considering other moments in the history of Catalan art. As we have seen in this blog, Dr. Castiñeiras’ study on the Romanesque Tapestry of the Creation (wool on wool, 358 x 450 cm, end of the 11th century – beginning of the 12th century, Museum of the Cathedral of Girona) has revealed it as a speculum principis (“mirror for a prince”) for the young Ramon Berenguer III, count of Barcelona, taking a step further an iconography program that was set by the Coronation “Star” Mantel, presented to the German Saxon Kaiser Henri II some decades before -among some other earlier works (Manuel Castiñeiras, El tapís de la creació,  Catedral de Girona, Girona, 2011; pp. 32, 93-94 and 114).

On the other hand, it means nothing especially original to say that the same concept of transfer works for other parts of Europe. As posted here in August, we can put the Czech Madonna from Roudnice (by the Master of the Trebon Altarpiece, c. 1385 -1390, Convent of Saint Agnes of Bohemia, National Galleries in Prague) side by side with Pere Serra’s (active in Barcelona between 1357 -1408), Our Lady of the Angels (c. 1385, MNAC, Barcelona), and discuss both of them as “translations” of the International Gothic Style born in French and Northern Italian courts.

Digging a little deeper, I think we could perhaps use these kind of examples to advance a certain understanding of national culture. I like to call it “thankful understanding”, meaning that the fine works of art of a certain national school, always owes something to the achievements of another one from a near, or far, nation. In an ideal world, cultural institutions like the MNAC (you know we are talking about a museum) would foster this kind of approach in their projects.

All in all, and thanks to Laura Cales, we can now feel comfortable with these brand new concepts like “intercultural exchange” or “creative appropriation” when talking about late 19th century Catalan art. I think we can be perfectly happy with that, since it is nothing more and nothing less than using our current vocabulary to tell a very old tale.

RSS  → Subscribe

18.11.2012: De París a Barcelona

Comments: 0

1. Dos per un.

Bohèmesara al Grand Palais, París (fins al 14 de gener de 2013, entrades 13€), explora el doble sentit de la paraula del títol en francès, que l’utilitza per referir-se tan al món gitano com a la bohèmia artísticament avançada i socialment marginada del XIX, especialment a París. Per això es tracta, de fet, d’una doble exposició, amb una primera part dedicada a un repàs ràpid de la presència dels gitanos a l’art de l’Europa occidental des del Renaixament (amb alguns exemples de la pintura costumista hongaresa del XIX) i una segona part centrada en les lluites, misèries i obres d’art d’aquells artistes empobrits, però decididament lliures. L’oli de Gustave Courbet (1819-1877) Bonjour Mr Courbet (oli sobre tela, 1332 x 150,5 cm., 1854) del Musée Fabre de Montpellier actua com a punt d’unió dels dos mons: retrata a l’artista com un vagabund lliure que, malgrat tot, rep la salutació cordial i respectuosa del seu amic i client, un perfecte burgès que per alguna raó l’ha anat a trobar al mig del camí. L’exposició, d’altra banda, ens dóna la sorpresa agradable de comptar amb diverses pintures catalanes que retraten la bohèmia parisenca – finalment es poden comparar, penjades en murs oposats, la Madeleine (oli sobre tela, 117 x 90 cm, 1892, Museu de Montserrat) de Ramon Casas (1866-1932) i L’absenta (oli sobre tela, 92 x 68,5 cm, 1873, Musée du Quai d’Orsay) d’Edgar Degas (1834-1917).

2. Per què no a Barcelona?

Precisament és aquesta àmplia presència catalana a l’exposició la que fa que l’absència d’obres d’Isidre Nonell (1872-1911) costi d’entendre. Com és sabut, en la vida i l’obra de Nonell les dues bohèmes de què tracta l’exposició van convergir completament: la seva decisió de convertir el retrat honest i humà, gens tòpic, de la dona gitana en el seu tema principal, va provocar el refús oficial a la seva obra i el va encaminar a una vida del tot bohèmia a la Barcelona de principis del XX – amb alguna escapada a París. Obres com Misèria (oli sobre tela, 75 x 100 cm,  1904, MNAC) demostren que, en el seu cas, el doble sentit de bohème va ser alguna cosa més que una feliç troubaille. Donat això i donat que, com que un dels espònsors de l’exposició és la Fundación Mapfre, l’exposició viatjarà a la seva seu a Madrid el proper gener, no seria una mala idea si decidissin allargar-la una mica més i una mica a l’est, de manera que també la poguéssim veure aquí.

3. La mida no importa.

El Museu de Montserrat és un dels prestadors importants a l’exposició al Grand Palais, de manera que, un cop més, es confirma que aquet museu no pas tan petit està vivint uns anys extraordinaris sota la direcció del Pare Josep Laplana. No només continua rebent donacions – amb l’expeció d’unes poques compres inicials, la inmensa majoria de les seves obres han estat donades – , sinó que comença a tractar de tu a institucions molt més grans. El passat 13 de novembre, el Museu va rebre dos olis (La gitana de la magrana, c. 1904, oli sobre tela, 114,5 x 147,5 cm, i Retrat de Sonia de Klamery, comtessa de Pradère, 1913, oli sobre tela, 188 x 126 cm; aquí la nota de premsa) d’Hermen Anglada – Camarasa (1851-1979), com a préstec per 11 mesos del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia. A canvi, el seu oli de Salvador Dalí (1904-1989) Acadèmia Neocubista (oli sobre tela, 190 x 200 cm, 1926ha viatjat cap a París, a la retrospectiva  que el proper dimecres inaugurarà el Centre Pompidou (fins al 25 de març, entrades a 13 €), i que després es podrà veure a al MNCARS de Madrid. D’altra banda, el Museu publica El Propileu, un butlletí on-line prou interessant.

4. Tots cap a Madrid 

Si no podeu anar a París a veure Bohèmes i us toca esperar a Madrid, no us preocupeu. Des d’ara i durant els propers mesos, la capital espanyola es converteix en un de les ciutats obligades per als que ens agrada la pintura antiga i del XIX. El centre l’ocuparà el Prado, amb les exposicions El Joven Van Dyck, que s’inaugura aquest dijous (fins al 13 de març, entrades a 12 €) i Martín Rico, paisajista (ja oberta, fins al 20 de febrer, entrades a 12 €), a més de les presentacions de dues obres interessants:  El retrat d’un cavaller jove  (oli sobre tela, 68,6 x 55,2 cm, 1630-1635) de Velázquez (1599-1960), que ve del Metropolitan (fins al 23 de gener) i l’oli recentment redescobert de Ticià (c.1489 – 1576),  Sant Joan Baptista (oli sobre tela, 195 x 127,5 cm, c. 1555, recuperat pel museu del seu dipòsit a la parroquial de Nuestra Señora del Carmen a Cantoria, Almeria; fins al 10 de febrer). Afegiu-hi l’exposició Goya y el Infante Don Luís  al Palacio Real (fins al 20 de gener, entrades a 5 €), que tracta de la relació del geni aragonès amb un dels seus patrons més importants) i, per rematar-ho, l’obertura al públic, per primer cop a la història, de les col·leccions de la Casa Ducal d’Alba al seu Palacio de Liria (del de l’1 de desembre al 31 de març). Es tracta probablement de la col·lecció privada de pintura històrica més important d’Espanya – entre les 150 obres de la sel·lecció, a més dels Ticià, Goya, Rubens, Zurbarán, Renoir, i Chagall destacats per la premsa, hi trobareu també els dos únics paisatges de Ribera coneguts. Per als que tinguin un gust més modern, sempre els quedarà Gaugin y el viaje a lo exótico (fins al 13 de gener, entrades per 10 €) al Museo Thyssen – Bornemisza, amb préstecs internacionals.

5. I de Madrid, al cielo

 

Coll & Cortés, una de les galeries de pintura antiga líder a Espanya, va obrir la seva botiga a la Calle Justianano només fa uns deu anys, però cada cop està més aprop de tocar el cel amb els dits. Durant aquest 2012 ja han viscut la seva primera participació a la fira TEFAF Maastricht i a la primera edició de Frieze Masters a Londres. Ara els espera un gran Nadal, després d’haver convençut ni més ni menys que el Metropolitan de comprar-los un oli esplèndid, Sant Pere Penitent (1612-1613, desconec les mides) de José de Ribera (1591-1652; article al NYT).  Es tracta d’una obra de joventut, descoberta per Gianni Pappi, l’especialista italià que va redescobrir tota l’etapa de joventut de l’artista, en identificar-lo amb els el Mestre del Judici de Salomó, fins aleshores anònim (els resultats de la seva recerca van ser objecte de l’exposició El Joven Riberade l’abril a l’agost de 2011 al Prado). Feia quaranta anys que el Metropolitan no comprava una obra d’escola espanyola.

6. S’hi van apropant

Llegim a Le Figaro que el Musée Courbet d’Ornans es va apropant als 4 milions d’euros que demana el propietari japonès  de l’oli de Gustave Courbet (1819 – 1877) El roure de Flagey (també conegut com El roure de Vercingetòrix, oli sobre tela, 89 cm x 100 cm, 1864). Sembla que l’entusiasme que han mostrat tan les empreses privades (2,5 milions) i el públic en general (200.000 € de part de 1.000 donants) haurien d’empènyer les autoritats regionals i centrals a oferir els 1,3 milions restants. Així mostrarien el seu suport a l’empenta de Mr. Claude Jeannerot, l’enèrgic president del Consell Regional del Franche-Comté, de convertir la vila de 4.000 habitants en un centre internacional dedicat a Courbet.

7. Porticvm tira endavant.

Fa un any, vam assenyalar el llançament de Porticvm, una revista semestral sobre estudis medievals dirigda per investigadors joves, i dedicada a publicar la recerca duta a terme pels seus col·legues europeus igualment joves. Acaben de presentar el seu quart número, que té un fort sabor italià, amb tres articles provinents de la bella península. Pel que fa al producte local, destaquem un article de Lorena García Morato, en què valentment proposa reduir el catàleg del Mestre del Roselló (actiu a la primera meitat del s.XV) de vuit a quatre obres, al mateix temps que s’inclina a identificar-lo amb l’artista documentat Arnau Pintor (Lorena García Morato, El Maestro de Rosellón. Propuesta para un catálogo razonado, p. 64 – 79). El Calvari (c.1415-1425, tremp sobre taula, 114,5 x 80 cm) de l’artista que, des del Kunstmuseum  de Basilea, va viatjar a  Catalunya 1400. El Gòtic Internacional al MNAC (29 de març al 15 de juliol, 2012), va ser una de sorpreses de l’exposició.

RSS  → Subscribe

18.11.2012: From Paris to Barcelona

Comments: 0

1. Two for the price of one.

 

Bohèmesone of the current shows in the Grand Palais, Paris (until January 14th, 2013, admissions €13.-), plays on the double meaning of the word of the title in French, which refers both to gypsies, and to the marginal lifestyle led by advanced artists in 19th century, especially in Paris. The exhibition explores the common ground between them. It therefore offers you a double show, the first being a survey on gypsies in Western European Art (and 19th century Hungarian paintings), and the second on the struggles, miseries and works of art produced by impoverished, yet resolute free artistic spirits. Gustave Courbet’s (1819-1877) Bonjour Mr Courbet (oil on canvas, 1332 x 150.5 cm., 1854) from the Musée Fabre, Montpellier, offers the point of junction between the two worlds: the artist portrays himself as a wandering traveller, respectfully greeted on the spot by a middle-class friend and client. On the other hand, the show comes with a nice surprise for the Catalan visitor. Many of the paintings portraying the Bohemian Paris were in fact by Catalan artists living there at the time – a sense of accomplishment came from seeing Ramon Casas’ (1866-1932) Madeleine (oil on canvas, 117 x 90 cm, 1892, Museu de Montserrat) on the opposite wall from Edgar Degas’ (1834-1917) In a Coffee-Room or l’abshinte (oil on canvas, 92 x 68.5 cm, 1873, Musée du Quai d’Orsay).

 

 

 

2. Small is beautiful.

 

As noted, the Museu de Montserrat is one of the lenders to the exhibition in the Grand Palais (as a matter of fact, one of the major lenders to it). Part of the Benedictine Monastery in the hills of Montserrat, this not so little museum is living some extraordinary years under the leadership of Father Josep Laplana. It not only attracts new donations – except some very early purchases, the vast majority of the museum holdings have come in as gifts, but also dealing with major centres on an equal basis. On November 13th, it received two fine paintings  (The gipsy of pomegranate, c. 1904, oil on canvas, 114.5 x 147.5 cm, and Portrait of Sonia de Klamery, countess of Pradère, 1913, oil on canvas, 188 x 126 cm; see press note here) by Hermen Anglada – Camarasa (1851-1979), in a an 11-month loan from the Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia – in exchange for Salvador Dalí’s (1904-1989) Neocubist Academy (oil on canvas 190x 200 cm, 1926), which travelled to París for the retrospective opening in the Centre Pompidou this Wednesday (until March 25th, admissions €13.-), that will then transfer to MNCARS in Madrid. Besides, the Museu publishes El Propileu, an interesting on-line news bulletin.

 

 

 

3. See you in Barcelona?

But precisely because of  this strong Catalan presence, the absence in the exhibition of any work by Isidre Nonell (1872-1911), was somehow disconcerting. In Nonell’s life and art, the two bohèmes clearly converged: his choice of earnest, human, not a bit topical portraits of gypsy women as his main subject gained him the establishment refusal, and a life as a bohemian artist in the Barcelona of the early 20th century – with some short stays in Paris. Works like Misery (oil on canvas, 75 x 100 cm,  1904, MNAC) shows that in his case, the double meaning of bohème was more than a happy troubaille. That said, and taking into account that one of the main sponsors of the Grand Palais show is Fundación Mapfre (the cultural arm of the Spanish insurance company), and that they will bring the show to its headquarters in Madrid in January 2013, I can only hope they will make it travel a little further east, so we can also greet it in this city.

 

4. Destination Madrid

Should you cannot make it to Bohèmes in Paris, think about waiting for them in Madrid. The Spanish capital is now a must-go for fans of Old Master’s and 19th century art, and the Museo del Prado will be its centrepoint.  Young Van Dyck  is inaugurating this Thursday in the Prado (until March 13, 2013, admissions €12,.-), Martín Rico, the landscaper is already there (until February 20th, 2013, admissions €12,.-), and two interesting works had joined the party a bit earlier:  Portrait of a Young Man  (oil on canvas, 68, 6 x 55.2 cm, 1630 – 1635) by Velázquez (1599-1960), from the Metropolitan (until January 23th, 2013), and the rediscovered, and heavily restored  Titian’s (c.1489 – 1576) Saint John the Baptist (oil on canvas, 195 x 127.5 cm, c. 1555, reclaimed by the Museum from the parish church of Nuestra Señora del Carmen in Cantoria in the province of Almeria; until February 10th, 2013). Add to that Goya and the Infante Don Luís (Palacio Real, until January 20th, admissions €5.-), about the Aragonese genius and one of his most important patrons,  the opening for the first time in history of Duchy of Alba’s family collection, in their Palacio de Liria  home (from December 1st to March 31st, 2013, admissions to be announced) – arguably the most important, and historically charged Old Master’s collection in Spanish private hands. Among the 150 or so works, expect the Titian, Goya, Rubens, Zurbarán, Renoir, and Chagall highlighted by the press – and also the only two pure landscapes by Ribera known to date. But  just in case you have a more modern taste, Gaugin and the Voyage to the exotic (until January 13th, admissions for €10.-) is open for you, with its international loans, in the nearby Museo Thyssen – Bornemisza.

 

5. And from Madrid to the stars

 

Coll & Cortés, a leading Madrid Old Master dealership which opened its shop in Calle Justianano just some ten years ago, has put a new milestone in on its road to stardom. If 2012 has already  seen their first official participation in TEFAF Maastricht, and in the inaugural Frieze Masters, London, they can now head to a merry Christmas after convincing the Metropolitan Museum, New York, to buy a stupendous The Penitent Saint Peter (1612-1613, measurements not given) by  José de Ribera (1591-1652; see report in NYT) from them.  This work from the artist’s early years comes 40 years after the Met’s last  purchase of a painting from the Spanish School, and it was discovered by Gianni Pappi, the Italian researcher who established the hitherto anonymous Master of the Judgement of Salomon was hiding the artist’s entire early output (as seen in The Young Riberain the exhibition at Museo del Prado from April 5th to August 25th, 2011).

 

6. Getting closer

We read in Le Figaro that the Musée Courbet of Ornans isnearing the fabulous 4 million euros asked by the Japanese owner of Gustave Courbet’s (1819 – 1877) masterpiece The Oak at Flagey (also known as The Oak of Vercingetorix, oil on canvas, 89 cm x 100 cm, 1864). It seems that the support shown by private firms (€2.5M) and the general public (€200,000  by a thousand donors) will prompt public authorities in the region and Paris to offer the remaining €1.3M, therefore backing the bid by Mr. Claude Jeannerot, the noted president of the regional council of the Franche-Comté, of transforming the town (population 4,000) into a Courbet’s international hotspot.

 

 

7. Porticvm works.

A year ago, we noted the launch of Porticvm, a half-yearly online journal on Medieval Studies managed by a group of young Catalan researchers, and focused on publishing the studies of their colleagues around Europe. They have just released its fourth issue, with no less than three studies coming from Italy. For the local news, there is an interesting article by Lorena García Morato, in which she bravely downsizes the catalogue Master of Roussillon to just four works, and also advances Arnau Pintor as his real name (Lorena García Morato, The Master of Roussillon. A catalogue raisonné, p. 64 – 79). The Master’s or Pintor’s Calvary (c.1415-1425, tempera on panel, 114,5 x 80 cm) from the Kunstmuseum Basel was one of the interesting discoveries (for the general public) in Catalonia 1400. The International Gothic Style,  the exhibition  hanging in the MNAC in Barcelona last spring (March, 29 – July, 15, 2012).

 

 

RSS  → Subscribe

11.11.2012: De Nonell a Van Eyck

Comments: 0

1. Què fa una obra com tu en una subhasta com aquesta?

Ho admeto: no puc reprimir un flibada d’enveja verda en veure aquestes dues grans obres del nostre XIX a subhasta – com m’agradaria ser jo qui les tingués! Com és conegut, Isidre Nonell (1872-1911), i Joaquim Mir (1873-1940) són els nosm destacats d’quell grup d’artistes joves que, agrupats informalment a la Colla del Safrà, van intentar superar el post-impressionisme finisecular, mitjançant una aptroximació més idrecta a la realitat. Els seus camins però, van ser molt diferents. Mentre Nonell va concentrar-se en explorar els ambients socials més humils, especialment el món de les gitanes, i va trobar un estil particularment profund (del qual Picasso en va prednre alguna lliçó mentre estava a Barcelona); mir es va entregar a un celebració exaltada dels paisatges naturals. Tan una aproximació com l’altra s’endevinen a l’oli de Nonell, Soledad, vella gitana (oli sobre tela, 1908, 100 x 81 cm, signat) i en el de Mir, La bassa a Can Pau Segimon (oli sobre tela, 1905-06, 133 x 202.5 cm, signat) – potser no en seu punt màxim, però sía un gran nivell.  En qualsevol cas, Setdart, la casa de subhastes on line que ara les ofereix, no té cap mena de dubte ni sobre el seu valor, ni sobre la fortalesa del mercat: els estima en 600.000 € cadascun i els ofereix en dues dates consecutives (27 i 28 de novembre). A aquest preu, es covertirien, respectivament, en el segon Nonell més car mai venut en subhasta i en el Mir que hauria anorreat el rècord anterior, per la via de pràcticament doblar-lo. Aquesta tàctica agressiva, tindrà èxit? Serà difícil de saber, donat que Setdart no publica ni els presu finals ni tan sols el fet si l’obra ha estat venuda o no.

2. Des de les revolucions americana i francesa fins a l’inici de la Primera Guerra Mundial.

Aquest és el període que cobreix Nineteenth Century Art Worldwide, una publicació acadèmica, amb revisió d’articles i periodicitat semestral, que des de 2002 publica l’AHNCA (Association of Historians of Nineteenth Century Art) – una associació universitària americana afiliada a la CAA (College Art Association). La seva de afirma que “durant massa tems, els estudis sobre l’art del segle XIX s’han centrat en França i, en menor grau, Gran Bretanya, els Estats Units i Alemanya. Els editors d’aquesta revista fan un esforç específic a demanar articles que s’ocupin de l’art d’altres llocs del món, també”. Pel que fa a l’art català i espanyol, malgrat tot, només han publicat dues ressenyes d’exposicions, si bé magnífiques. Per tant, si us animeu a escriure una ressenya de nivell acadèmic sobre la retrospectiva de Martín Rico ara al Prado, o teniu un article al qual volgueu donar ressón internacional (per què no sobre Gaudí?), aquí teniu les Guidelines per a la publicació.

3.Llibres: Col·leccionar art d’Espanya (pel costat amable)

La Frick Collection acaba de publicar les actes del seu simposi de 2008 sobre la formació del gust i l’extraordinària popularitat de l’art espanyol entre els col·leccionistes americans més importants de principis de segles. Tots els escrits són dels bons especialistes americans i espanyols en la matèria i entre els col·leccionistes estudiats hi ha Isabella Stewart Gardner, Henry Clay Frick, Charles Deering, Archer Huntington, Algur Meadows i, també, William Randolph Hearst  (Jose Luis Colomer and Inge Reist, ed., Colleting Spanish Art: Spain’s Golden Age and America’s Gilded Age, New York, 2012; 376 p., 90$ a la botiga online de la Frick).

3.Llibres: Col·leccionar art d’Espanya (el costat fosc)

Aquest llibre, publicat el setembre passat, recorre l’agressiva campanya d’adquisicions que va portar a William Randolph Hearst’s (1863-1951) a comprar autèntiques joies del patrimoni artístic, sobretot d’arquitectura – per exemple, nou claustres complets (Maria José Martínez Ruíz and José Miguel Merino Cáceres, La destrucción del patrimonio español. W. R. Hearst, el gran acaparador, Madrid, 2012;  704 p., 32€ a la web de l’editorial). Els mètodes no van ser sempre honestos, i s’expliquen casos prou sucosos de pressió directa sobre els responsables d’aquest patrimoni. D’altra banda, per a una imatge general sobre l’expoli artístic, es pot consultar també la magna obra de referència de Francisco Fernández Pardo: El Museo desaparecido. Dispersión y destrucción del patrimonio artístico español (Madrid, 2007; 5 volums, esgotat, si bé es pot consultar en algunes biblioteques universitàries).

5. Col·leccionar per a la nació

L’Arts Council del Regne Unit acaba de publicar el seu 2010 -2012 Report on the Acceptance in Lieu Scheme, un instrument legal que administra. És equivalent a la nostra “dació en pagament” i consisteix igualment en pagar deutes tributaris amb obres d’art. Pel que es llegeix en el document, allà ha funcionat molt bé: ha servit per primer, identificar obres interessants; segon, avaluar-les adequadament (amb participació de l’opinió del mercat, apujant en alguns casos la valoració proposada per l’oferent i fent pública la valoració final sempre) i, tercer, distribuint-les en diferents museus del país (vegeu els Apèndix de l’informe). L’exercici de 2011-2012 va ser extraordinari. L’obra estrella va ser el bocet en grisalla de Rubens (155-1640) El triomf de Venus (oli sobre taula, 34,5 x 48,5 cm, ara al Fitzwilliam Museum de la Universitat de Cambridge), i el resultat final va ser l’adquisió de 24 obres (i el rebuig de 9), per un valor de 31,3 milions de lliures, que van pagar 20 milions de lliures en impostos. La diferència de xifres s’explica perquè en més d’un cas, el deutor fiscal ofereix una obra amb un valor superior al seu deute – quan això passa, la institució que finalment va rebre l’obra, havia de pagar la diferència, sovint amb el suport d’altres institucions públiques o privades. De manera que el sistema no ha servit per aprofitar la situació del deutor per a aconseguir una ganga, si no que ha funcionat com un mitjà per a adquirir obres importants a un preu just. L’any que ve estrenaran un nou instrument, el Cultural Gift Scheme, mitjançant el qual, el deutor cedirà en vida l’obra a per a satisfer impostos com l’IRPF o l’IS.

6. Ampliem vocabulari: “Expoplosió” (o “Mostrificio” en italià). 

Adkronos informa que la fundació público – privada que promou Florens, la Biennale Internazionale dei Beni Culturali e Ambientali (a Florència del 3 a l’11 de novembre), hi va presentar fa uns dies un informe sobre les exposicions d’art a Itàlia entre 2009 i 2011 (Le mostre al tempo della crisi. Il sistema espositivo italiano negli anni 2009-2011, aquí la  nota de premsa i l’ informe). Els resultats són interessants: cada any s’hi han celebrat unes 11.000 exposicions (30 de noves al dia), en 4.500 centres expositius (dels quals només un terç eren museus), distribuits en 1.500 poblacions diferents. D’aquestes exposicions, el 65% es van dedicar a l’art contemporani i un 10% a la fotografia (l’art antic no arriba al 3%). La bona notícia era que el 90% eren d’entrada lliure – potser el nivell no podia demanar més? Guido Guerzoni, director de la recerca, va advocar per “menys equipaments efímers i més museus, menys quantitat i més qualitat, menys passat i més futur [per què], i una planificació cultural més intel·ligent”.

7. Màgia eyckiana

Si el que realment us interessa a la vida és el dibuix subjacent, aquestes obres mestres  secretes, amagades darrera la superíficie pintada d’un retaule medieval o d’una tela del Renaixament, aquí teniu una web que us tornarà addictes: closertovaneyck. Impulsada per la Reial Institució Belga per al Patrimoni Cultural i la Getty Foundation, es va obrir fa alguns mesos per tal de seguir el procés de restauració del retaule de Gent de Jan i Hubert van Eyck. Entre altres sorpreses, permet comparar, costat a costat, macroreflectografies infrarojes i macrofotografies de cadascuna de les taules, de manera que queda al descobert la màgia dels germans Van Eyck, capaç de transformar un gran esboç en blanc i negre en una obra de colors insuperables. Meravelles de l’edat digital!

RSS  → Subscribe

11.11.2012: From Nonell to Van Eyck

Comments: 0

1. The rise of the online auction

I do admit: it is not without a drop of envy that I report about these two extraordinary examples of 19th century Catalan art coming to auction – I wish I myself were handling them!  Isidre Nonell (1872-1911), and Joaquim Mir (1873-1940) shared formative years in the informal Colla del Safrà (The Saffron Gang, named after their use of strong colours, especially red), where they made their first attempts to free themselves from fin-de-siècle, bourgeoisie-loved  late Impressionism, in favour to of a more direct form of realism. However, they developed their styles in to two different ways: Nonell dug stubbornly in the social (gypsy) underworld, and found new depths for his style on the way (from which Picasso took good lessons while in Barcelona); Mir embraced an exalted, exhilarating vision of nature. This is what you can see in Nonell’s Soledad, old Gipsy (oil on canvas, 1908, 100 x 81 cm, signed) and The pound in Can Pau Segimon (oil on canvas, 1905-06, 133 x 202.5 cm, signed), perhaps not at their peak, but certainly at a very high level. In any case, Setdart, the online auction house in charge, is not shy about estimates, nor the strength of the market: €600,000 each, offered on two consecutive dates (November 27 and 28). At that price, they would become the second most expensive Nonell ever sold at auction, and the Mir that smashed the previous record, by nearly doubling it. Will this aggressive approach pay out? That is something hard to know, since Setdart distinguishes itself by not making the final price public, nor indeed the fact whether the lot has been sold or fallen below the reserve price.

2. From the American and French Revolutions to the outbreak of the First World War

It is called Nineteenth Century Art Worldwide and it is a peer-reviewed, on-line semestral journal published since 2002 by the AHNCA (Association of Historians of Nineteenth Century Art), an American learned society affiliated to the CAA (College Art Association). Its Vision Statement notes that “for too long nineteenth-century art historical studies have focused on France and, to a lesser extent, Great Britain, the United States, and Germany. The editors of the journal are making a particular effort to solicit articles that cover the arts in other areas of the world as well”. Regarding Catalan and Spanish art however, I could find only two excellent exhibition reviews. So why not start changing things with a scholarly comment about the Martin Rico retrospective now in the Prado, or your interesting findings about some of the artists featured in the previous note (or Gaudí, for that matter)? You will find their Guidelines for submissions here.

3. Books: Collecting Spanish Art (the bright side)

The Frick Collection is publishing the proceeds of its 2008 conference on the hunger for Spanish Art among the most active collectors in the States. All authors are noted specialists from both sides of the Atlantic, and collectors discussed include Isabella Stewart Gardner, Henry Clay Frick, Charles Deering, Archer Huntington, Algur Meadows, and yes, William Randolph Hearst (Jose Luis Colomer and Inge Reist, ed., Colleting Spanish Art: Spain’s Golden Age and America’s Gilded Age, New York, 2012; 376 p., $90.- at the Frick’s online bookstore).

4. Books: Collecting Spanish Art (the dark side)

This book, published last September, traces William Randolph Hearst’s (1863-1951) aggressive buying campaign of important pieces from the Spanish heritage, notably architecture –  including up to nine complete cloisters (Maria José Martínez Ruíz and José Miguel Merino Cáceres, La destrucción del patrimonio español. W. R. Hearst, el gran acaparador, Madrid, 2012;  704 pages, €32.- on the publisher’s website)His methods were not always clean, and the research gives a detailed account of his ways to put pressure on, and attract the will of officials in charge. For a broader picture on the matter, the reference work in the field is Francisco Fernández Pardo El Museo desaparecido. Dispersión y destrucción del patrimonio artístico español (Madrid, 2007; 5 volumes, apparently out of print, but available in some university libraries at home, and abroad).

5. Collecting for the nation

The UK’s Arts Council has published a 2010 -2012 Report on the Acceptance in Lieu Scheme, which it administers. Under this scheme, taxes are paid not with money, but with significant artworks – called in France dation en paiement, and in Spain and Catalonia “dació en pagament”. It seems it works very well, being able first, to identify important works of art; second, to find the way to value them fairly  – taking advice also from the trade, raising offeror’s valuations when necessary, and making the final figures public; and third, to allocate them to different public collections across the country (see Appendices in the report). The 2011 / 2012 exercise was extraordinary. Ruben’s (155-1640) grisaille sketch The Triumph of Venus (oil on panel, 34.5 x 48.5 cm; 1628; now in the Fitzwilliam Museum, Cambridge) was the star acquisition of the season, which closed with 24 objects accepted (and 9 rejected), valued at 31.3 million GBP, and paying 20 million GBP in taxes. This is a difference that needs some explanation: when the offeror (tax debtor) offers a work whose valuation exceeds the tax amount owned, it is the recipient institution who raises the difference – sometimes with the help of other public or private charitable institutions. In other words, the Art Council has been successful in not turning the Scheme into a state-controlled system to buy valuable pieces from a vendor under tax pressure at a bargain price – but a fair price. Next exercise they will start with the Cultural Gift Scheme, by which the offeror makes a lifetime gift of an artwork against income, capital gains, or corporation taxes.

6. We need a new word for that: “Expohell” (or “Mostrificio” in Italian)

I learn through Adkronos that the foundation behind Florens, the International Biennale on Cultural and Environmental Heritage (Florence, November 3 -11), has presented there its report on “Exhibiting in the Middle of the Crisis. The Italian Exhibiting System between 2009 – 2011” (see the press note and the full report). Their findings are very interesting: no less than 11,000 exhibitions every year (30 per day), held in 4,500 exhibitions centres (only a third in museums) planted in 1,500 different towns. 65% of the exhibitions were dedicated to contemporary work, and 10% to photography  – Old Masters got less than 3%. The good news was that 90% of them were free, therefore not asking to pay for something that presumably was already very cheap. Director of research Guido Guerzoni asked for “less ephemera and more museums, less quantity and more quality, less past and more future [why, sorry?], and more sensible cultural planning”.

7. Eyck’s magic

Are you fond of underdrawings, the kind of secret masterpieces hidden beneath the painted surface of a Medieval or Renaissance painting? Then take a look at closertovaneyck, the website that, under the leadership of Belgium Royal Institute for Cultural Heritage the Getty Foundation, opened some months ago to follow the restoration process of Hubert and Jan van Eyck Ghent Altarpiece (1432). Besides other features, it allows you to compare side by side macrophotographies and infrared reflectographies of the different panels, therefore revealing the Eyck brothers’ magic touch in transforming a black-and-white sketch into one of the finest colourings examples ever made. The wonders of the digital era!

RSS  → Subscribe