04.11.2012: De la Provença a Suïssa

Comments: 0

1. Vides paral·leles: Rico i Cézanne

Martín Rico (1833-1908), La Corniche,1881. Oli sobre tela, 42,9 x 74 cm. Minnesota, Collection of the Tweed Museum of Art, University of Minnesota, Duluth, Gift of Howard Lyon.

Paul Cézanne (1839-1906), Mont Saint-Victoire, 1881. Oli sobre tela, 72,40 x 97 cm, The Barnes Foundation, Merion.

Martín Rico (1833-1908) i Paul Cézanne (1839 – 1906) no només van ser dos contemporanis que van arribar a París, entre 1860 i 1862, com a nouvinguts, sinó dos artistes que van usar el paisatge com a tema principal. Ara, a més, es dóna la coincidència que tots dos són objecte d’una retrospectiva, Rico a Madrid (El paisajista Martín Rico, Museo del Prado, del 30 d’octubre al 10 de febrer 2013; entrades a 12€; catàleg 35€  aquí) i Cézanne a Budapest (Cézanne and the Past, Szépművészeti Múzeum, del 6 d’octubre al 17 de febrer de 2013, entrades 3.200 HUF, hi ha catàleg). Però les similituds acaben aquí, diu la història de l’art. Rico, gràcies sobretot al seu encontre amb Marià Fortuny, (1838-1874) a París al 1871, i el seu viatge plegats a Granada, va aprendre a utilitzar les lliçons que habia rebut de l’escola de Barbizon per crear vistes principalment del sud d’Espanya i de Venècia, brillants tècnicament i properes al tòpic des del punt temàtic. Va obtenir un gran èxit comercial,  si bé amb el temps ho va pagar amb un cert menspreu de la crítica. Cézanne, per la seva banda, com és conegut, va conèixer el rebuig de l’estament oficial parisenc i, sense ni tan sols incloure’s entre els impressionsites, es va retirar a la seva Provença natal per iniciar la seva solitària recerca, centrada en l’estructura de la visió, que el va convertir en un pioner de la modernitat. Ara, però,  l’excel·lent treball del comissari  Javier Barón Thaidigsmann, capde l departament de pintrua del XIX al Prado, revela un Rico més inquisitiu i més matisat, mentre que l’exposició de Budapest busca subratllar el deute de Cézanne amb la pintura antiga. D’altra banda, una nova biografia per Alex Denchev, ressenyada aquí per Waldemar Januszczak, ens mostra un Cézanne mé vital i senzual (Alex Denchev, Cézanne: A Life, Pantheon Books, New York, 2012; 24,50$ a Amazon).

2. Adjudicat! 

Noche en Cadaqués

La 19th Century Art Sale a Christie’s  New York (1 de novembre) no va ser un gran èxit – segurament no hi van ajudar ni l’ambient post-Sandy ni els talls constants en les línies de telèfon. Malgrat tot, els tres lots catalans que s’hi oferiren (n. 60 a 62) no van fer un mal paper, i com a mínim van donar el consol  al subhastador James Hastie de trobar comprador. El millor d’ells, l’oli d’Eliseu Meifrèn (1859 – 1840), Nit a Cadaqués (oli sobre tela, 130 x 151 cm), que vam comentar en aquest blog el 13 d’octubre passat, va ser presentat per Hastie com un “fabulous painting” i de fet, es va vendre just a la meitat de l’estimació de 80.000 – 120.000$, per 100.000$ (122.250$ amb les comissions) a un licitador a la sala. Està clar que no es trata d’un rècord i que els grans dies de 2003-2008 tardaran a tornar, però d’altra banda també és veritat que la bona pintura catalan, si s’ofereix amb unes estimacions  raonables, encara resulta atractiva, fins it tot en l’escena internacional.

3. Un saldo?

Escenes de la Tebaida (tremp sobre fusta, 27,5 x 37,5 cm, 1430 – 1435), una de les taules retallades d’una altra taula més gran de Fra Angelico (c. 1395 – 1455) i el seu estudi,s’ha venut el 27 d’octubre passat a la casa de subhastes Leclere (Marsella) per 552.000€ (comissions incloses), a un col·leccionista francès, informa  Le Journal des Arts. Ho veuen com un preu relativament baix, en una subhasta realment fluixa (només el 29% dels lots van canviar de mans). Però, si tenim en compte que l’estat de conservació no era perfete, que l’obra no mostra les millors qualitats de Fra Angelico i que el Louvre ja havia declinat la seva adquisició durant el període de paralització de la llicència d’exportació, potser no ens ha d’estranyar tant. A més a més, voldrà dir que de moment, l’obra es queda a França – personalment, creia que acabaria al Philadelphia Museum of Art, on es conserva un altre fragment de la mateixa taula, amb l’escena de l’ Oferiment del Papat a Gregori el Gran(tremp sobre fusta 27,9 x 19,7 cm) que encaixa perfectament amb el que s’oferia a Marsella.

4. Fes el teu Rijk

El Rijksmuseum ha decidit obrir les seves portes digitals molt abans que les físiques (la reobertura del museu està oficialment prevista per al 13 d’abril de 2013) i la seva nova web és realment una gran festa per als ulls. El catàleg en línia agrupa fins a 275.556 fitxes, de les quals 132.847 tenen una imatge en gran resolució  de les obres- entre les qual, està clar, una de les meves favorites, l’oli de Johannes Vermeer (1632-1675) El carrer o vista de les cases de Delft (oli sobre tela 54,3 x 44 cm, 1656) que, per alguna raó descoenguda fins i tot per mi, prefereixo a la seva  La lletera (oli sobre tela, 45,5 x 41 cm, 1660) que, ho admeto, és d’una qualitat superior.  En el catàleg, però, encara queden algunes detallas a resoldre (aquí i allà, apareixen textos en holandès a la versió anglesa) i d’altra banda, hauria estat un encert si, a la mateixa fitxa, hi haguéssin inclòs tota la informació sobre l’obra produïda pel museu i accessible per internet – és una llàstima que a la fitxa del Retrat de Ramón Satué (oli sobre tela, 107 x 83,5 cm, 1823) de Francisco de Goya (1746-1828), no hi hagi almenys un link cap a la documentació de la recerca que, fa poc més d’un any, va descobrir que a l’obra cobria un retrat anterior d’un oficial francès del màxim rang (al blog, ho vam comentar en nota al 29 setembre de 2011). En qualsevol cas, han treballat dur per inclure una altra eina, autèntica estrella  de la nova web,  anomenada Rijkstudio, que anima a “Crear la vostra pròpia obra mestra”, i que permet baixar-se qualsevol imatge gratuïtament (sempre que no hi hagi drets d’autor), i usar-la per donar via lliure a les vostres habilitats creatives.

5. De Carles a Beatriu

La paraula “Rijk” a “Rijksmuseum”  no és fàcil de traduir – sembla que en l’holandès actual s’usa per referir-se a la totalitat del regne (inclosos els territoris del Carib), de la mateixa manera que, en alemany, “Reich” s’havia usat per a incloure els territoris més enllà d’Alemanya (semblant potser a l’anglès “Empire”, com en la denomincació “Imperial War Museum”). Per tant, resulta natural que el Rijksmuseum, a més a més d’actuar com a museu d’art, ofereixi una idea de les diferents parts del regne i la seva història – de manera que es converteix també en un museu nacional. La nova web reflecteix aquest aspecte. Sota el títol Timeline of Dutch History, proposa una introducció general a la història dels Països Baixos, que fan començar amb la unificació sota l’emperador Carles V (1500-1558), i continuen fins a l’actual reina Beatriu. Realment dóna un context molt útil a les obres de la col·lecció, i explica una història abosrvent – lelgida des de Barcelona, és fins i tot més interessant, ni que sigui per haver compartit corona espanyola durant unes quantes dècades.

6.Llibres: Vicenç Furió, Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico

Com de valorats han estat els grans artistes per part de les generacions següents de crítics i especialistes? La fama i la reputació artística, queda gravada d’una vegada i per sempre? Aquestes són algunes de les preguntes que Vicenç Furió tracta de respondre en el seu nou llibre, en què reuneix i revisa sis articles anteriors. Hi he trobat la idea, molt refrescant, que en història de l’art no hi ha descobriments d’artistes, sinó en tot cas redescobriments – fet que hem d’acceptar, si creiem que es tracta d’una història construida sobre restes de memòria, ignorades, tolerades o celebrades pels nostres antecessors (Vicenç Furió, Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico, Memoria Artium, Barcelona, 2012; 35€ aquí).

7. Dedicats a l’art, no a la guerra.

A través del Huffington Post (ple de notícies curioses), que aquí copia un despatx de Reuters, ens arriba la notícia que el  govern suís ha trobat una solució perfectament lògica a dues qüestions nacionals: la sobreocupació dels magatzems d’art del port franc de Ginebra (on es creu que ja s’hi enmagatzem un xifra important, si bé desconeguda, de milers de milions de dòlars en art) i la caiguda en desús de diferents búnquers construits als anys 40,50 i 60, arrel de la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda. Ara els ofereixen a qui estigui disposat a reconvertir-los en grans caixes fortes per a obres d’art – si us interessa, a la llista d’ofertes s’hi acaba d’afegir un dipòsit (buit) de municions del 1955, a prop del llac de Lucerna, per 386.000 francs suïssos.

RSS  → Subscribe

04.11.2012: From Provence to Switzerland

Comments: 0

1. Parallel lives: Rico and Cézanne

Martín Rico (1833-1908), La Corniche,1881. Oil on canvas, 42.9 x 74 cm. Minnesota, Collection of the Tweed Museum of Art, University of Minnesota, Duluth, Gift of Howard Lyon.

Paul Cézanne (1839-1906), Mont Saint-Victoire, 1881. Oil on canvas, 72.40 x 97 cm, The Barnes Foundation, Merion.

Martín Rico (1833-1908) and Paul Cézanne (1839 – 1906) were not only contemporaries and fellow newcomers to Paris around 1860 and 1862, but also artists that used landscape as their preferred motive. Both are receiving a major retrospective now, Rico in Madrid (Martín Rico as landscaper, Museo del Prado, October 30 to February 10, 2013; admission €12; catalogue €35 here) and Cézanne in Budapest (Cézanne and the PastMuseum of Fine Arts, from October 26, to February 17, 2013, admission 3,200 HUF, catalogue available). But the coincidences stop here, says history of art. Rico, thanks to his encounter with Marià Fortuny (1838-1874) in Paris in 1871, and his joint trip to Granada, learned how to use his natural talent and his teachings from the Barbizon school to produce brilliant, attractive and dexterous renderings of the most topical views usually of Southern Spain and Venice, which brought him huge commercial success in his time, but critical derision today. Cézanne, as we all know, responded to the Parisian establishment snubs by returning home to Aix to start his lonely, stubborn, revolutionary quest on using the paintings’ plane to reveal the structure of the image, which will establish him as the pioneer of modernity. But in the same way that the excellent work of curator Javier Barón Thaidigsmann, Head of 19th Centruy Paintings Department at the Prado, reveals a more nuanced, investigative Rico, the current blockbuster in Budapest wants to emphasize Cézanne’s debt to the Old Masters. On the other hand, a new biography by Alex Denchev, reviewed here by Waldemar Januszczak, shows a more sensual, vital Cézanne at work (Alex Denchev, Cézanne: A Life, Pantheon Books, New York, 2012; $24.50 on Amazon).

2. Sold! 

Noche en Cadaqués

In a weak 19th Century Art Sale at Christie’s  New York (1st November),  marred by a post-Sandy atmosphere and phone lines recurrently cut-off, the three Catalan lots  (n. 60 to 62) in the catalogue gave auctioneer James Hastie the comfort of being sold, at least.  The best of them, Eliseu Meifrèn’s (1859 – 1840), Night in Cadaqués (oil on canvas, 130 x 151 cm), featured in this blog on October, 13th, was introduced by Hastie as a “fabulous painting” and did quite well, selling at the middle of the $80,000 – 120,000 estimate for $100,000 ($122,250 with commissions) to a bidder in the room. It has however failed to enter the painter’s top ten. The big days of 2003-2008 are gone, but it seems that Catalan painting, when offered at reasonable estimates, remains attractive even on the international circuit.

3. A bargain?

The Thebaid (tempera on panel, 27.5 x 37.5 cm, 1430 – 1435), a fragment cut from a panel by Fra Angelico (c. 1395 – 1455) and his studio, has been sold on October 27th in Leclere (Marseille) for €552,000 (commissions included), to a French collector,  informs Le Journal des Arts. They see it as a relative bargain in another weak sale (only 29% sold). But given that its condition was not pristine; that it does not show Fra Angelico at his best,  and that the Louvre, who had already passed on the chance to buy it during the export deferral, I think they should be quite happy to have found a buyer for it, and indeed someone from the same country it was about to leave – my guess was that it would go to the Philadelphia Museum of Art,  which holds the fragment, The Papacy offered to Gregory the Great(tempera on panel, 27.9 x 19.7 cm) that most directly relates to the one on offer.

4. Make your own Rijk

The Rijksmuseum has decided to open its digital doors well ahead of its off-line ones (now officially planned for April 13, 2013), and its new website is certainly a feast for eyes. Its on-line catalogue lists 275,556 files, of which 132,847 come with high-resolution images – including of course one of my absolute favorites, Johannes Vermeers  (1632-1675) The Street or a view of houses in Delft (oil on canvas 54.3 x 44 cm, 1656)which for some reason unknown even to me, I prefer to his even greater The Milkmaid (oil on canvas, 45.5 x 41 cm, 1660). However, there are some loose ends  (here and there, a text in Dutch pops up in the English version), and it would be great if they could include, in the same file, all the information about the painting available on line, and produced by the museum – it is a bit disappointing that Francisco de Goya (1746-1828) Portrait of Ramon Satué (oil on canvas, 107 x 83.5, 1823) does not include a mere link to the research that, just a year ago, discovered a portrait of a French high-ranking military underneath (see this blog’s note on September, 29, 2011). Anyway, they worked hard to develop the star feature of this digital trove of images, called Rijkstudio, which running with the motto “Create your own Masterpiece”, is designed to allow you to download any picture for free (expect when copyrights apply), and make use of it to give free rein to your creative appropriation instinct.

5. From Charles to Beatrix

The word “Rijk” in the name “Rijksmuseum” is a tricky one – it seems that in current Dutch it is used to refer to the whole of the kingdom (including the Caribbean territories), in the same way that, in German, “Reich” was used to include territories beyond Germany (perhaps near to English “Empire”, as in “Imperial War Museum”). So it’s only natural that the Rijksmuseum, besides its role as art museum, gives some idea of the different parts of the kingdom and their history – becoming in a way both an art and a national museum. You will find some of that on the new website: under the uncompromising label Timeline Dutch History, it offers you a general introduction to the history of the Low Countries, which they like to start with the unification of many of its current territories under emperor Charles V (1500-1558), and end with the current user of the Koninklijk Paleis, Queen Beatrix. It really works as a context to the artworks from the collection, and makes for an absorbing story in its own right – and reading it from Barcelona is a plus, not only because of our shared history under the Spanish crown.

6. Books: Vicenç Furió, Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico

How great have great artists looked to the following generations of artists, critics, and specialists? Is fame, and artistic reputation granted once and forever more? These are questions that Vicenç Furió tries to answer in six different essays, now revised and expanded in this new book. I found in it the healthy idea that there are no such things as discoveries of unknown artists, but rediscoveries of them – which can only be true if we agree that history of art is built upon pieces of memory, either ignored, tolerated or celebrated by our ancestors  (Vicenç Furió, Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico, Memoria Artium, Barcelona, 2012; €35.- here).

7. Make art, not war

I learned through the  Huffington Post (full of curious pieces of news), which clips a Reuters dispatch, that the Swiss government has found an imaginative solution to two different national issues at the same time; namely, the overcrowding of the art-depots in Geneva’s free-port (said to already store a fabulous, yet uncertain number of billions of dollars in art), and the disuse of the bunkers they built in the 40’s, 50’s and 60’s for WWII and the Cold War. They are offering them to buyers willing to revamp them into big safes for art – last in the offerings list is a 1955 ammunition stockpile near lake Lucerne, for just 386,000 Swiss Francs.

RSS  → Subscribe

28.10.2012: De Nàpols a Roma.

Comments: 0

1. De vegades és massa tard.

Giovanni Battista Lusieri (c. 1755- c. 1821), La badia de Nàpols, 1791; llapis, tinta, gouache i aquarel·la, sobre sis fulls de paper; 102 x 272 cm, The J. Paul Getty Museum.

Segur que algú de vosaltres coneix l’obra de Giovanni Battista Lusieri (c. 1755 – c.1821), però personalment he tardat tres dècades i mitja, més el temps de llegir aquesta ressenya al FAZ sobre Expanding Horizons, la retrospectiva a la Scottish National Gallery, per arribar a conèixer aquest mestre absolut del paisatge. Per si el fet no fos prou trist, l’exposició tanca el avui diumenge 28, i a sobre els catàlegs s’han esgotat! L’únic consol es reservar una de les reimpressions, per a principis de desembre.

2. També tard, però encara a temps.

 

Una visita recent al museu de la Catedral de Barcelona (un annex no gaire gran al claustre) va acabar amb una bona descoberta. Es veu que des d’almenys el juliol de 2009,  a més a més de la Pietat Desplà, (oli sobre fusta, 175 x 189 cm, signada i datada al 1490) l’obra mestra de Bartolomé Bermejo (actiu entre 1468-1561), també s’hi pot admirar la Cadira del Rei Martí, el tron amb ànima de fusta i daurat de plata que serveix de setial per a la custòdia, una de les més importants del gòtic internacional. El conjunt, espectacular (l’alçada és d’uns 140 cm), representa un dels punts més alts de l’orfebreria barcelonina del s. XV, reconeguda internacionalment.

 

3. Llibres: C. Currie, D. Allart, The Brug(h)el Phenomenon. Paintings by Pieter Bruegel the Elder and Pieter Brueghel the Younger with a special focus on technique and copying practice

 

A través de La Tribune de l’Art ens assabentem de la publicació d’aquesta obra monumental sobre les tècniques de Pieter Bruegel el Vell, els seus copistes i els seu fill i continuador Pieter Brueghel el Jove (1062 p, Brepols, 2012, 160 € a la web de l’editorial). El tema és realment interessant, L’adquisició més important d’una obra  de Bruegel el vell, redescoberta durant el procés, va ser efectuada pel Ministerio de Cultura amb destí al Museo del Prado. Però el museu va condicionar la compra de El vi del dia de Sant Martí (tremp sobre sarja, 148 x 270,5 cm, c. 1556 – 1568) aleshores atribuïda al fill, al fet que la investigació reveles que, per contra, es tratava d’una obra del pare. Els propietaris van ser prou valents per a acceptar la condició i al final, atribució es va confirmar, també perquè es va trobar la signatura de l’artista (vegeu l’informe del Prado aquí).

4. Llibres: Necessiteu manuscrits otonians? Serviu-vos vosaltres mateixos.

 

Medieval Histories, de Karen Schousboe, és un dels millors blogs d’història de l’art que conec. Especialitzat en art medieval, com el seu nom indica. En el seu post, d’octubre, ens commina a volar cap a Munic, i presentar els nostres respectes a Practh auf Pergament, l’exposició a la  Kunsthalle der Hypo-Kulturstiftung (fins el 13 de gener), una “oportunitat única a la vida” de veure la col·lecció, rara i fràgil, de manuscrits carolingis, otonians i posteriors conservats a la Biblioteca Estatal Bavaresa (entre els quals hi ha els Evangelis d’Otto III, Reichenau, c. 1000; fotografia a sobre). Però en aquests dies d¡accés digital, l’autèntica meravella sempre neix de la generositat acadèmica. A la web de l’exposició han carregat els 74 manuscrits, datats entre l’any 800 i el 1775 i quasi sempre il·luminats, per a que us els pugueu baixar, gratis i ràpid (ho he provat i funciona). Potser donaran un impuls més a l’ensenyament del primer romànic partint de l’estudi de la il·lustració dels manuscrits.

5. El Manuel treballa.

Ja haureu notat que m’agrada seguir el treball d’aquells investigadors que tinc la sort de conèixer. Aquesta vegada es tracta del Dr. Manuel Castiñeiras, que participarà en el proper Fourth Annual Anne d’Harnoncourt Symposium, dedicat a The Art of Sculpture 1100 – 1500: Sculptural Reception. L’organitzen The Philadelphia Museum of Art, Penn University i l’Institut National d’Histoire de l’Art de Paris (del 2 al 4 de novembre, al campus de la Penn University). La comunicació de Castiñeira té un títol prometedor: They Are All the Work of Artists (Jer 10, 9): the Romanesque Portal as liturgical Performance – segurament seguint el seus treballs sobre Sant Jaume de Compostela. El programa complet està aquí.

6. Un enfoc desencertat – i un error d’estratègia política.

No n’estic pas content. El programa electoral de Convergència i Unió, que ja comença a parlar de majories absolutes, és potent pel que fa al punt important, la convocatòria d’un referèndum per a la independència (finalment!). Però en canvi  és fluix, molt fluix, quan toca els temes de cultura. Hi ha aquest toc de dirigisme polític tan comú durant aquests últims mesos (“El govern garantirà i governarà els equipaments bàsics”), combinat amb una visió del patrimoni cultural tancada en si mateixa, que només en veu el component d’autojustificació de la cultura catalana. Per sort, els responsables dels equipaments bàsics, practiquen un nacionalisme més modern – és a dir més obert: entenen que la cultura catalana, com qualsevol altra cultura europea, no pot explicar-se sense el concurs d’una o més de la resta de cultures europees (aquí teniu el meu intent d’explicar-ho un dia d’agost). Per contra, el programa entra en una dimensió desconeguda a la p.131:

“L’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) serà també el dipositari de la documentació de la pròpia Generalitat i de les institucions catalanes i modernes que actualment es troben en l’anomenat Arxiu de la Corona d’Aragó”.

7. Roma locuta.

 

La unió de la Pontifícia Comissió del Patrimoni Cultural de l’Església amb el Pontifici Consell per a la Cultura, mitjançant el Motu Propio Pulchritudinis Fidei signat per Benet XVI al juliol i fet públic recentment, pot semblar un episodi més de la màquina burocràtica vaticana. Però potser no és així. De fet, el pas pot tenir la seva importància per als incomptables edificis I obres d’art sota custòdia de l’Església Catòlica, ja que indica que la Santa Seu té la intenció de posar-los al servei del seu propòsit, renovat durant els últims anys, de diàleg amb el món no creient a través de la cultura. Esperem que aquest moviment comporti campanyes conjuntes de restauració i estudi – i una major obertura a la cultura contemporània. Per veure si se’n pot anar, de lluny, podeu llegir aquesta entrevista amb la ment pensant d’aquesta política, Card. Gianfranco Ravasi, en què comenta tan el nou pavelló del Vaticà a la propera Biennal de Venècia (1 de juny a 24 de novembre de 2013), com la mort d’Amy Winehouse.

RSS  → Subscribe

28.10.2012: From Naples to Rome.

Comments: 0

1. Sometimes it is just too late.

Giovanni Battista Lusieri (c. 1755- c. 1821), Bay of Naples, 1791; pen and ink, gouache, and watercolor on six sheets of paper; 102 x 272 cm, The J. Paul Getty Museum.

Sure some of you are familiar with the work of Giovanni Battista Lusieri (c. 1755 – c.1821), but it has taken me about three and a half decades, plus this review in the FAZ about Expanding Horizons, the current retrospective in the Scottish National Gallery, to come across this absolute master of landscape painting. To make things worse, the show is just closing on October 28, and even the catalogues are sold out! The only consolation is to reserve one of the reprints, planned for early December.

 

2. Also late, but still on time.

A recent visit to the Museum of Barcelona’s Cathedral, a small annex in the building’s cloister that also houses its chapterhouse, came with a nice surprise. It seems that since at least July 2009, you can admire here not only the Pietat Desplà, (oil on panel, 175 x 189 cm, signed and dated 1490) the key masterwork of Bartolomé Bermejo (active between 1468-1561), but also the so called Chair of King Martin, a wooden, silver-gilded portable throne that works as a seat for one of the finest monstrances from the International Gothic. The spectacular set (approximately 140 cm high) is probably the high point of the famed early 15th century Barcelona silversmiths.

 

3. Books: The Brueghels at work.

I learn through La Tribune de l’Art about this monumental work on Pieter Bruegel the Elder, his copyists, and his son and close follower Pieter Brueghel the Younger (C. Currie, D. Allart, The Brueg(H)el Phenomenon. Paintings by Pieter Bruegel the Elder and Pieter Brueghel the Younger with a special focus on technique and copying practice,1062 p, Brepols, 2012, €160 from the publisher’s website). It is not a light matter. The most important recent rediscovery and purchase of a work by Bruegel (the Elder) was made by the Spanish Ministry for Culture for the Museo del Prado in 2010. But the museum wanted to acquire The Wine of Saint Martin’s Day (glue-sized tempera on linen, 148 x 270.5 cm, c. 1556 – 1568) then attributed to the son, only if its own research on the painting’s technique revealed that the work was in fact by the father. The owners were brave enough to agree, and their good luck was eventually confirmed not only by the technical aspects, but also by the finding of the signature of the artist itself (see the Prado’s report here).

 

4. Books: Looking for Ottonian manuscripts? Please help yourself.

Medieval Histories, by Karen Schousboe, is one of the most readable, and interesting blogs on art history you can find. In the October issue, she urges us to fly to Munich, and pay our respects to Pracht auf Pergament, the exhibition in the Kunsthalle der Hypo-Kulturstiftung (until January 13th), a “once in a lifetime opportunity” to see the precious, rare and very fragile collection of Caroligean, Ottonian and Staufern manuscripts held in the Bavarian State Library (including the Gospel of Otto III, Reichenau, c. 1000; pictured above.). But in these days of digital access, the real wonders come out of true academic generosity, which is now the norm. On the exhibition’s website, they loaded up the 74 manuscripts, most of them illuminated, dated between 800 – 1175, ready to be downloaded, free and fast, directly to your computer (I tried, and it works). Perhaps steps like this can bring about a new push on teaching Early Medieval Art by starting with illuminated manuscripts?

 

5. Manuel works.

As you have surely noticed, I like to follow the work of those interesting academics I have the good luck to know. This time, it is  Dr. Manuel Castiñeiras, who is participating in the upcoming Fourth Annual Anne d’Harnoncourt Symposium, on The Art of Sculpture 1100 – 1500: Sculptural Reception, and organised by The Philadelphia Museum of Art, Penn University and the Institut National d’Histoire de l’Art, Paris (November 2-4. Penn University Campus). The title of Castiñeira’s paper is quite suggestive: They Are All the Work of Artists (Jer. 10, 9): the Romanesque Portal as liturgical Performance, following his brilliant essays on Saint James in Compostela. You can read the rest of the programme here.

 

6. A wrong approach – and an error in political strategy.

I am sad to note that the electoral manifesto of Convergència i Unió (the Nationalist Catalan party that everyone expects to win the crucial elections on November 25th) is very clear about its proposal for a referendum for independence (more than happy with that), but extremely weak when it comes to cultural matters. You have a bit of illustrated democratic despotism (“The Government will guarantee, and govern the network of basic facilities”, including museums), combined with an inward vision on cultural heritage, which seems to work only as evidence of Catalan culture’s self-sufficiency. Thank God, the professionals at the fore of basic facilities tend to follow a more advanced form of nationalism – an open one, which knows you cannot explain Catalan culture, nor any other European culture, without taking into account some of the rest of European cultures (here is my humble attempt in August to explain that).

 

7. Roma locuta.

The union of The Pontifical Commission for the Cultural Heritage of the Church and The Pontifical Council for Culture, ordered by the Motu Propio Pulchritudinis Fidei signed by Pope Benedict  XVI in July and recently made public, might sound like a very unimportant piece of Vatican bureaucracy. Not so, perhaps. In fact it could be very good news for the endless buildings and artworks under the care of the Catholic Church – because it means the Holy See is willing to make use of them for its renewed purpose of dialogue with non-believers through culture. Hopefully that will lead to joint restoration campaigns and research – and also a wider openness to contemporary art. Just to see how far this can go, read this interview with the mastermind of this policy, Card. Gianfranco Ravasi, in which he discusses the Vatican pavilion in the upcoming Venice Biennale (June 1st – November 24th, 2013), and also the tragic death of Amy Winehouse.

RSS  → Subscribe

18.10.2012: De Gràcia a Leiden

Comments: 0

1. L’Albert treballa.

La nova exposició a Palau Antiguitats (Pau Roig, gravats, i els mestres del paisatge del segle XVII al XIX, fins al 18 de gener de 2013, c. Gran de Gràcia 1, Barcelona; entrada lliure), porta clarament la marca del propietari i director de la galeria, Albert Martí Palau. Ha escollit un artista pràcticament oblidat, Pau Roig i Cisa (1879-1955), s’ha fixat en la seva faceta més desconeguda, la de gravador i finalment s’ha centrat en un període concret de la seva producció, els paisatges d’entre 1923-1931. Després ha complementat la mostra amb exemples de grans gravadors de paisatges, dels dels antics mestres holandesos en els quals Roig es va inspirar, fins als seus predecessors inmediats, Carlos de Haes i Enric Galwey. El resultat és una exposició ben travada que, esperem-ho, treurà de l’obscuritat aquest artista, interessant i intel·ligent.

2. Un dels nostres.

El 17 d’octubre, el Dr. Bonaventura Bassegoda (Barcelona, 1954) va ser nomenat nou acadèmic de la venerable Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, en reconeixement de la seva trajectòria com a historiador de l’art. Els seu discurs d’acceptació, però, va deixar clar que estàvem davant d’una incorporació activa. Va dedicar-lo a Josep Puiggarí i Llobet (1821-193), un col·lecciosnita encara poc conegut que, a més, pot considerar-se un dels primers historiadors de l’art d’aquest país. Com a prova del seu potencial, va revelar l’existència de fins a 5 àlbums d’il·lustracions,  pensades per a una magna obra sobre la història del vestit que Puiggarí, però, no va arribar a publicar mai. Malgrat tot, com que copiava molts des dels seus exemples de les obres d’escutura i retaules medievals que tenia a l’abast, aquests volums, conservats a la biblioteca de la Reial Academaia de Bellas Artes de San Fernando (Madrid), s’han convertit ara en una font important d’informació sobre peces d’art que actualment estan disperses o desaparegudes – un autèntic tresor per als investigadors actuals.

3. Rafael, d’arrel.

Rafael (Raffaello Santi, 1483–1520) Esbós per a la secció inferior de la “Disputa”, c. 1508/1509, guix negre (o carbonet), llapis i tinta marró, paper beig, 282 x 416 mm, Städel Museum, Frankfurt am Main.

Räphael. Zeichnungen. , l’exposició que l’Städel Museum de Frankfurt inaugurarà el proper 7 de novembre (fins al 3 de febrer de 2013, entrades de 10.- a14.- €, catàleg per 34,90€, comunicat de premsa aquí), promet molt més del que el seu títol, més aviat sec, deixa entreveure. La mostra compta amb nou dibuixos del mestre provinent de la col·lecció del propi Städel, més 37 préstecs internacionals (de les col·leccions d’Elizabet II, del Louvre, dels Uffizi i d’altres llocs), i es dividirà en quatre àrees temàtiques que reflecteixen l’ús del dibuix per part de Rafael, com l’instrument bàsic per a desenvolupar el seu pensament artístic: “Representacions de la Mare de Déu i el Nen”, “Idees abstractes”, “Narracions històriques” i els dibuixos per a la decoració de la Capella Chigi a Santa Maria della Pace a Roma (culminació dels anteriors). Amb aquest muntatge, els comissaris Dr. Joachim Jacoby i Dr. Martin Sonnabend (del mateix Städel) volen oferir les claus de les solucions narratives que Rafael va crear, i que van marcar l’art europeu occidental per sempre més. Paral·lelament a l’exposició se celebrarà un simposi internacional, els dies 18 i 20 de gener de 2013.

4. El retorn a la casa d’adopció.

Aquest excel·lent oli preparatori de Bartolomé Esteban Murillo (La visió de Sant Antoni de Pàdua, oli sobre tela, 61 x 39,7 cm) va formar part, juntament amb l’obra final (165 x 200 cm), del botí que el Mariscal Soult va endur-se d’Andalusia cap a París, als voltants de 1810- durant la invasió napoleònica. La versió final va acabar al Kaiser Freiderich Museum de Berlín, on un bombardeig la va destruir al 1945. Però l’estudi preparatori va conèixer una altra història, passant de col·lecció privada en col·lecció privada, fins que al desembre de 2010 es va subhastar a Christie’s, Londres (en teniu tots els detalls a artdaily). El pas del temps, però, havia rebaixat l’atribució a un mer “taller de Murillo”. Amb tot, els especialistes de Caylus, un dels antiquaris més importants de Madrid, van ser prou intel·ligents com per jugar-se-la i adquirir el lot per nome´s 10.000 €. Ara, amb tota la història de la peça coenguda i amb l’atribució correcta, la presentaran a la propera fira de pintura antiga Paris Tableau (Palais de la Bourse, del 7 al 12 de novembre, entrades a 15€).

5.  Les publicacions del Metropolitan de franc, per sempre i desde tot arreu.

Pot ser que us vingui de gust The Treasure of San Marco’s, Venice, el catàleg de l’exposició de 1984 sobre les riqueses que amaga la catedral veneciana, molt difícils de veure? El Metropolitan us el deixa gratis total, per via de  MetMuseum, el seu nou servei online. En un acte de generositat sense precedents, el gran museu està penjant online totes les seves publicacions ja exhaurides, amb la possibilitat de descarregar-les sense cost. Pel que fa a les obres en catàleg, n’ofereix una vista prèvia i la seva venda amb enviament a domicili. Cada una de les fitxes, a més, conté el link cap a la fitxa corresponent a  WorldCat per a qui prefereixi consultar-la en una biblioteca- una altra bona raó per a que les biblioteques universitàries catalanes i espanyoles s’animin a incorporar-se a aquests catàleg de catàlegs internacional.

6. Propietari, i satisfet, d’aquesta obra.

D’acord, admeto que quan vaig ensenyar aquesta fotografia per primer cop, la recció va ser: “Quin cromo!”. Però deixem de banda els prejudicis sobre religiositat popular;  fixem-nos en la qualitat d’aquest oli (Jules Garipuy,L’aplec a l’ermita del Divino Amore, , 74 x 112 cm) i considerem com combina un nom desconegut, Jules Garipuy (Touluse, 1817 – 1893), amb una coincidència perfecta d’estil, lloc i data – la signatura diu “Rome, 1846”. En efecte, en aquest moment, el grup d’artistes internacionals que la ciutat eterna estava intentnat d’innovar el seu estil amb una aproximació a un cert realisme, si bé molt suau – que és exactament el que veiem aquí. Tot plegat, són els primers passos d’una recerca que pot ser prometedora.

7. Melancolia de tardor?

Pot ser és culpa de les sensacions pròpies de l’estació, però aquest és el segon projecte sobre art i mort de què m’han parlat aquest mes. A través del blog de l’Apahau, ens arriba la notícia que els organitzadors de la LUCAS Graduate Conference  de 2013, han llençat una convocatòria de ponents per al seu proper congrés, titulat Death: The Cultural Meaning of the End of Life. La veritat és que defineixen la pregunta clau que els ocuparà d’una manera molt general (“How have different cultures imagined the end of life?”), potser perquè entenen que encara queda molt per investigar sobre aquest tema. El congrés tindrà lloc al Leiden University Centre for the Arts in Society, el 24 i 25 de gener de 2013 i les propostes de ponència es poden presentar fins al 5 de novembre.

RSS  → Subscribe

18.10.2012: From Raphael to the end.

Comments: 0

1. At the roots of Raphael’s art.

Raffael (Raffaello Santi, 1483–1520) Sketch for the lower left section of the “Disputa”, c. 1508/1509 Black chalk (charcoal?), pen and brown ink, over stylus, outlines pricked for transfer, on beige paper, 282 x 416 mm Department of Prints and Drawings, Städel Museum, Frankfurt am Main

Raphael. Drawings.  The exhibition opening in the Städel Museum in Frankfurt on November 7th (up to February 3rd, 2013, admissions from €10.- to €14.-, catalogue for €34.90, press release here), promises far more than what you might suspect from its dry title. Completing Städel’s nine sheets with thirty-seven international loans (the Queen Elisabeth II, Louvre, Uffizi, et al.), it will present them grouped in four thematic areas that reflects Raphael’s use of drawings as the primary tools to develop his thinking as artist: “Madonna and the Child”, “Abstract Ideas”,  ”Historical Narratives”, and the different drawings for the decoration of Capella Chigi in Santa Maria della Pace in Rome. By doing so, curators Dr. Joachim Jacoby and Dr. Martin Sonnabend (from the museum itself) want to give the clues on how Raphael found the narrative solutions that will mark Western art forever. An international symposium will be held between  January 18-20, 2013.

 

2. Return to the adopted home.

This fine sketch by Bartolomé Esteban Murillo (The Vision of Saint Anthony of Padua, oil on canvas, 61 x 39.7 cm), was looted to Paris, alongside the larger final work (165 x 200 cm) by Maréchal Soult, around 1810 – during the Napoleonic invasion of the Peninsula.  The larger final version ended up at the Kaiser Friedrich Museum in Berlin, but was destroyed by a bombardment in 1945. The smaller preparatory study however passed from private collection to private collection, even crossing the Channel (read the full story in artdaily ). It finally came to auction at Christie’s in December 2010 as “Studio of Bartolomé Murillo”, but the keen eye of the people from Caylus, the Madrid Old Masters gallery, spotted it, and bought it for a mere 10,000 pounds. They will include it in the forthcoming Paris Tableau  fair (Palais de la Bourse, November 7 – 12, admissions €15).

 

3. Met’s books are for free, forever.

Fancy browsing The Treasure of San Marco’s, Venice the 1984 exhibition catalogue of this hard-to-see trove of riches? This is what the Metropolitan Museum offers you for free, via MetMuseum , its new online service. In an unprecedented act of generosity, and public service, mighty Met is putting online,  and free to download, all of its out-of-print publications (including bulletins), plus previews and links for purchase for the in-print ones. Each of the current 645 records also provides access to the corresponding WorldCat ‘s record – another good reason to push Catalan and Spanish libraries into joining this international library catalogue.

 

4. One of us.

On October 17th, Dr. Bonaventura Bassegoda (Barcelona, 1954) was admitted as a new member of the venerable Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, thanks to his achievements in art history research. His inaugural discourse clearly showed he was accepting the honour with a commitment to further work. He presented Josep Puiggarí i Llobet (1821-1903), still a poorly known collector, who can however be considered one of the first Catalan art historians. As proof of its potential value, Bassegoda revealed the existence of 5 albums of illustrations for a Puiggarí’s gigantic, never completed history of the Spanish dress. By copying the examples he found in Medieval sculpture and paintings, Puiggarí inadvertently left a record of works that are now scattered or presumed lost –information that can prove very useful to today’s researchers.

 

5. Albert works.

The new exhibition at Palau Antiguitats  (Pau Roig, gravats, i els mestres del paisatge del segle XVII al XIX, until January 18, 2013), is certainly the brainchild of owner and director Albert Martí Palau. Picking up an almost forgotten artist, Pau Roig i Cisa (1879-1955), he focuses on his less know facet as engraver, only to go further in the narrowing process by showing only Roig’s 1923-1931 series on landscapes.  He then complements the show with some examples of other European’s master engravers, starting with the Old Dutch from whom Roig found inspiration, and ending with nearly–contemporary, fellow countrymen Carlos de Haes and Enric Galwey. The result is a well framed exhibition, which, I hope, will help to rescue from obscurity this interesting, intelligent artist.

 

6. I am the excited owner of this one.

Ok, I do admit the first time I show a photo of this oil painting (Jules Garipuy, The ascent to the chapel of the Divino Amore, 74 x 112), the comment was “what a nice little cheap picture card”. But forget prejudices about popular religion as subject matter, look at the quality of it – and above all, consider its attractive combination of a rather unknown artist, Jules Garipuy (Touluse, 1817 – 1893), and a perfect match of style, place and date: “Rome, 1846″ says the signature. At that time, the international mix of artists living in the city were trying to move on from the previous, and still strong Nazarene idealistic influence, and turned to a kind of soft realism – which is precisely what this painting shows. And of course, this is only the first step of a long researchingthat looks quite promising.

 

7. Autumn’s spleen.

Blame it on the season, but this is the second project I have heard about this month relating to art and death. Through Apahau’s blog, I learn that the organizers of LUCAS Graduate Conference 2013, have launched an appeal for papers on Death: The Cultural Meaning of the End of Life. The very broad terms they use for establishing the key question of the meeting (“How have different cultures imagined the end of life?”), might betray their feeling that the field remains basically unexplored. The Conference will be held in the Leiden University Centre for the Arts in Society, on January 24th-25th 2013, and the deadline for proposals is November 15th.

RSS  → Subscribe

13.10.2012: Dels Pirineus a Sitges, passant per Roma.

Comments: 0

1. Només fa un segle enrera.

 

La notícia estrella de la setmana repeteix en part una història coneguda. Al 1904, Lluís Domènech i Montaner va fer la fotografia de l’esquerra, la primera que documentava la nau de Sant Climent of Taüll. Naturalment, no només va ser l’arquitectura el que li va cridar l’atenció, sinó els murals que s’endevinaven rere el retaule gòtic – és a dir, el cicle Pantocrator del Metre de Taüll, aviat saludat com una peça mestre del Romànic europeu. Aquesta setmana, laDirection Régionale des Affaires Culturelles du Midi – Pyrenées ha revelat una història molt similar i igualment fascinant: un excel·lent conjunt de pintures murals romàniques, excepcionalment ben conservades, ha estat desocbert a l’altra banda dels Pirineus, a la parroquial d’ Ourjout (foto de la dreta), un petit poble de l’Arièja, després que els restauradors van començar a retirar les taules del retaule barroc que les amagava i protegia (notícia i fotografies aquí). Els especialistes ja estan buscan la seva relació amb la resta d’exemples pirinencs – el meu ull d’aficionat hi veu almenys dues mans i una relació més estreta amb Santa María de Boí que no pas Sant Climent.

2. Entre Van Gogh i Dalí.

 

Entre l’holandès i l’empordanès és on el catàleg de Christie’s per a la seva propera subhasta de 19th Century European Art (1 de novembre, Nova York) col·loca aquesta Nit de Cadaqués (lot 60, oli sobre tela, 130 x 151 cm) d’Eliseu Meifrèn (1859 – 1840). Pot ser hi ha un toc d’exageració comercial per tal de justificar l’estimació de 80.000 – 120.000 USD (60.000 – 90.000 €), però encara em sembla un bon intentent de presentar, de manera innovadora, els nostres pintors en un context internacional. Un oli de Meifrèn molt similar, si bé amb un to menys dramàtic, va sortir per 90.000 € a Balclis a l’octubre del 2006, però va quedar sense vendre’s (lot 804, també 130 x 150 cm).

3. Què, estem davant d’un Vermeer?

Bé, vosaltres mateixos podeu respondre si us animeu a d’examinar en directe aquesta Santa Pràxedis (oli sobre tela, 102 x 83 cm, 1655; de la col·lecció de la The Barbara Piasecka Johnson Foundation), els altres set olis del mestre i les quaranta-dues teles dels seus col·legues holandesos que conformen la magnífica exposició ara a la Scuderie del Quirinale a Roma (Vermeer. Il secolo di oro dell’arte olandese, fins al 20 de gener, entrades de 9,50 a 12 €). És clar que si el Ticià l’únic que us pot fer pujar a un avió, , millor que espereu a la següent gran exposició al mateix lloc, entre febrer i juny del 2013 – un complement perfecte seria la visita al Palazzo Doria Pamphilj a la Via del Corso, a deu minuts caminant.

4. Mans privades en espais públics.

 

Mondo Mostre és l’agència privada d’exposicions i actes culturals darrera de l’exposició de Vermeer a les Scuderie. Fundada al 1999, i espcialitzada en els intercanvis entre Rússia i Itàlia, ofereix igualment una llista impressionant de projectes internacionals que, potser, podria ajudar a superar alguns prejudicis contra aquesta mena de col·laboradors per a museus, tan privats com públics.

5. Primers passos.

 

La nova direcció del MNAC ha anuncia el programa d’exposicions per al 2013. Les dificultats provenine de les retallades en el pressupost i de la manca de planificació de la direcció sortint, però han aconseguit presentar unes propostes prou variades i atractives. Es comibinarà dues monogràfiques, una sobre Antoni Tàpies (nascut al 1923 i mort aquest febrer), centrada en l’obra conservada per la família,  i una altra sobre Joan Colom (1921; al juliol va donar tot el seu arxiu i obra al museu); amb algunes presentacions focalitzades en obres concretes de la col·lecció permanent. És tracta sobretot d’un programa factible, en el qual els seus responsables poden brillar – personalment tinc molt d’interés en tot allò de nou que Francesc Quílez i Jordi A. Carbonell ens descobriran sobre la Batalla de Tetuan (oli sobre tela, 300 x 972 cm, Roma, 1862-1864; fotografiada a sobre) de Marià Fortuny (1838-1874), entre el març i el juny. Respecte els aspectes a revisar, però, queda d’una banda, la necessitat d’ampliar el camp de visió més enllà de l’art i els artistes de dins de les fronteres de l’Estat; així com aprofitar els préstecs internacionals per a atreure les exposicions en què participen- Feina per al 2014, per tant!

6. Descobrim el nostre costat barroc!

 

Qui és l’autor d’aquesta atractiva Natura morta amb peixos i marisc (oli sobre tela, 65 x 99 cm), comprada pel Prado al 2009? Un mestre holandès treballant a Itàlia? Un d’italià guanyant-se la vida a Holanda? Potser un pintor de províncies a França o bé un d’espanyol a la cort de Madrid? Ho sento, però cap d’ells. Es tracta del barceloní Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755). Però està vist que el barroc català és un camp de la història de l’art reservat als esforçats. El catàleg raonat i complet de l’obra de Viladomat ja està enlestit, però el seu autor,  Dr. Francesc Miralpeix, sap que encara haurà d’esperar per veure’l publicat. Per tant, mecenes del país, aquí teniu un bon llibre i una bona exposició a la vostra disposició.

7. Revelacions sitgetanes. 

Tal i com vam anunciar al setembre, el passat divendres dia 5 es va celebrar, amb llilsta d’inscripció completa, la primera Jornada d’art, mercats i museus al palau de Maricel de Sitges. Els diferents conferenciants ens anaven descobrint un món de relacions continuades i estretes, fins que a primera hora de latarda, va arribar la que, per una debilitat personal, em va cridar més l’atenció. En la seva ràpida visió del món de l’anquariat des de la post-guerra, l’antiquari Artur Ramon va fer resorgir la figura de la parella formada pel Dr. Arnaldo Rosenstigl i la seva dona Rutta, refugiats jueus que van aportar a la ciutat les maneres de l’alt antiquariat. Però també ens va descobrir a un fugitiu alemany, relacionat amb la Gestapo, de nom Ludwig Losbichler-Gutjahr, operant entre ombres des d’una habitació del Majèstic del Pg. de Gràcia. Aquesta descoberta podria tenir conseqüències, ja que si Losbichler es va tacar les mans amb obres provinents de l’expoli nazi, aleshores s’hauria obert una porta a casos de restitució – quan tots pensàvem que Barcelona, com a ciutat neutral, no hi tindria mai un paper destacat. Per fer les coses encara més complicades, la principal font utilitzada per Ramon va ser la correspondència de 1951 a 1969 entre Losbichler i Germain Seligmann, un marxant de Nova York d’origen hebreu.

RSS  → Subscribe

13.10.2012: From the Pyrenees to Sitges, via Rome.

Comments: 1

1. It was just one century ago.

 

The stellar news of the week follow a familiar pattern. In 1904, the architect and art historian Lluís Domènech i Montaner took the picture on the left, the first to show off the nave of the shockingly fine Sant Climent of Taüll church, lost in a remote valley in the Catalan Pyrenees. However it was not only architecture that drove him there, but also these hidden wall paintings sticking out behind the Gothic altarpiece. And for good reason: he had stumbled upon the Master of Taüll’s Pantocrator, a true Romanesque masterpiece, now in the MNAC. Last week, the Direction Régionale des Affaires Culturelles du Midi – Pyrenées reported a similar story of wonder from the other side of the Pyrenees: a new group of exceptionally well preserved Romanesque wall paintings was discovered in the parish church of Ourjout, a small village in Arièja, when restorers removed some panels of the noted Baroque altarpiece placed before it (see report and pictures here).  Specialists are now busy establishing its relationship with the other cycles in the Pyrenean area -my amateurish eye sees at least two hands in the Occitan examples, and a more direct link with wall paintings in Santa Maria de Boí (also in the MNAC), rather than Sant Climent.

2. Between Van Gogh and Dalí.

 

This is where the catalogue for Christie’s 19th Century European Art sale (November 1st, New York) places this powerful  Night in Cadaqués (lot 60, oil on canvas, 130 x 151 cm) by the Eliseu Meifrèn (1859 – 1840). Perhaps there is a gentle touch of spin that justifies the $80,000 – 120,000 (€60,000 – 90,000) estimate, but still a hint about how a fresh, open approach can help present Catalan painting in an international context. A very similar one, yet slightly less dramatic example with a starting price of €90,000, went unsold in October 2006 in Balclis, an auction house in Barcelona (lot 804, also 130 x 150 cm).

3. Is this really a Vermeer?

Well, you can decide for yourself after examining the impressive reunion of eight works by his hand (including this St. Praxedis, 102 x 83 cm, 1655; from The Barbara Piasecka Johnson Foundation), plus forty-two others by contemporary Dutch Masters, currently on show at the Scuderie del Quirinale in Rome (Vermeer. The Gold Century of Dutch Art, up to January 20th, admissions from € 9.50 to 12.-). But perhaps only a Titian would put you on a plane? Then wait for the next grand show of the Venetian master in the same venue, from February to January 2013 – why not pair it with a visit to nearby Palazzo Doria Pamphilj in Via del Corso?

4. Private hands in public venues.

 

Mondo Mostre is the private exhibition’s agency behind Vermeer’s show in the Scuderie.  Founded in 1999, and specialized in Italian – Russian exchanges, it offers a commanding international projects list that can help to brush off some of the prejudices against this kind of alternative partners for museums, both private and public.

 

5. First steps.

 

The new directors of the MNAC have announced its 2013 exhibition plans. Hampered by budget cuts, and the absence of any plans by the previous director, it offers however some degree of variety. It combines a retrospective of recent work by Antoni Tàpies (born in 1923 and deceased last February) and Joan Colom (1921; he donated his entire oeuvre and archive in July) with some in-focus presentations of certain works in the permanent collection. Above all, it is a feasible program, in which their curators have a real chance to shine – I am expecting how far and deep will go Drs. Francesc Quílez and Jordi À. Carbonell on the enormous The Battle of Tetouan (oil on canvas, 300 x 972 cm, Rome, 1862-1864) Marià Fortuny (1838-1874), on show between March and June 2013. Meanwhile, on the list of matters pending, I would put: widening a vision that for the moment does not embrace art from beyond Spain’s borders, and starting using the Museum’s loans for international projects as a way to secure the corresponding exhibition also at home.

6. Time for a Baroque rescue effort.

 

Whose is the hand behind this wonderful Still life with fish and seafruit (oil on canvas, 65 x 99 cm), bought by the Museo del Prado in 2009? A Dutch master in Italy? An Italian ex-pat in the Netherlands? A provincial French, or a Spanish court artist in Madrid? None of them, but the Catalan Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755). His catalogue raisonné, already completed by Dr. Francesc Miralpeix but still unpublished, reveals a painter who, thanks to imported engravings, knew how to kept himself aware of what was happening elsewhere, and made his own interpretations of the available models. Which makes for an interesting book and its corresponding exhibition to add onto the waiting list.

7. Revelations in Sitges. 

As trumpeted in this blog in September, on Friday, 5th this month a sold-out 1st Meeting for Art, Markets, and Museums took place in Sitges, near Barcelona. The different speakers made interesting contributions to this world of close relationships, but the most interesting news for me came from dealer Artur Ramon. In his rapid sketch of art dealers in post-war Barcelona, he identified a couple of Jewish émigrés, Dr. Arnaldo and Rutta Rosenstingl setting the tone for high quality dealing, but also a German fugitive, Gestapo related Ludwig Losbichler-Gutjahr working from the shadows of a room in the Majestic Hotel. If Losbichler had had his hands dirtied by Holocaust-tainted property, then a door for restitution cases has been open in a city that, belonging to neutral Spain, at first seemed irrelevant to the matter. To make thinks even more complicated, the principal source of Ramon’s findings is the 1951-1969 correspondence between Losbichler and Germain Seligmann, a dealer in New York of Jewish origin.

RSS  → Subscribe

De Goya a Beltracchi

Comments: 0

1. Adjudicat!

El “nou” Goya amb unallarga literatura a les espatlles (lot 334, Lot i les seves filles, oli sobre tela, 91 x 125 cm), del qual vam donar  notícia a prinicipis d’agost, finalment es va vendre. Ja s’esperava que superés la seva estimació de 800.000 francs suïssos, però la seva ascenció fins al 2.665.ooo francs (equivalents a 2,204.000 euros, comissions incloses) va demostrat que la mida i el bon estat de conservació són crucials. La nota de premsa de la casa de subhastes informa que el nou propietari estava pujant des d’Holanda.

2. La Gran Bretanya desembarca.

 

Rachel Escott, una bona amiga i supporter d’aquest blog, em recorda que a la Fundación March de Madrid acabn d’inaugurar Treasure Island. British art from Holbein to Hocney (fins al 20 de gener de 2013, entrada lliure, c. Castellón 77; hi ha catàleg). És una sel·lecció de 180 obres amb què el seu comissari convidat, Richard Humphrey, vol reivindicar mig mil·leni de producció artísitca d’una illa més coneguda per ser una excellent col·leccionista d’art d’altres llocs. Podreum veure l’exposició a Barcelona? No ho sabem, encara que a La Pedrera hi tindria tot el sentit. Corria el 1996 quan s’hi va mostrar la pionera From London: Bacon, Freud, Kossoff, Andrews, Auerbach, Kitaj, en col·laboració amb el British Institute i la Scottish National Gallery of Modern Art (podeu torbar un catàleg de segona mà per 85,92 euros a Amazon).

 

3. El dibuix antic espanyol està de moda entre els museus anglo-americans.

 

L’actual Reinassance to Goya: Prints and Drawings from Spain al British Museum (fins al 6 de gener de 2013; entrada lliure a la sala n.90; catàleg per només 25 lliures en tapa tova o 45 lliures en tapa dura) és el resultat d’un projecte de recerca liderat pel comissari Mark McDonald i finançat per l’AHRC, la J. Paul Getty Trust i el més desconegut, si bé prou efectiu Centro de Estudios Europa Hispánica. Segueix una tendència clara entre diferents museus de Nova York i Londres. Entre octubre de 2012 i gener de 2011, l’organització germana del CEEH anomenada Center for Spain in America va cobrir les despeses del catàleg per a l’exposició The Spanish Manner: Drawings from Ribera to Goya a la Frick Collection, la primera exposició a Nova York sobre aquest tema (comissiarada per Jonathan Brown i Susan Grace Galassi; catàleg 65 dòlars o 40 dòlars a la botiga online de la Frick). Un any després, entre octubre de 2011 i gener de 2012, el Courtauld Insitute va presentar The Spanish Line: Drawings from Ribera to Picasso, la qual acompanyava el seu  Spanish Drawings at the Courtauld Gallery: A Complete Catalogue, de la Dra. Zahira Véliz (80 lliures a la web de l’editorial).

4. Sorpreses de Goya.

No sorprèn que el terreny encara força desonegut del dibuix antic espanyol inciti l’atenció dels investigadors foranis. Fins i tot entre les col·leccions llargament guardades al Prado, hi ha encara sorpreses. Mentre restauraven un grup de 17 dibuixos de Goya, van descobrir una Vista del Reial Observatori Astronòmic de Madrid al revers de la ja coneguda Vista d’un carrer (11,6 x 19,4 cm). La instal·lació temporal de les obres restaurades, malgrat tot, serà recordada per haver tornat al seu estat original els  “Caprichos amarillos”,  uns dibuixos preparatoris per a la sèrie de gravats que es van guanyar aquest nom per culpa d’una capa d’almidó que, a més de protegir-los, els havia acabat groguejant.

 

5. Sorpreses de Martínez.

 

PradoMedia,la pagina per a videos i audio online del Museo del Prado, acaben de penjar una molt bona presentació d’una de les adquisicions recents més interessants, l’oli de Gregorio Martínez (1576 – 1636) Prometeu encadenat (173 x 233 cm, c. 1590 – 1596). Aquesta gran composició mitològica de Martinez, fruit d’un encàrrec privat a Valladolid, és una alternativa important a la visió de la pintura del XVI espanyol com a religiosa i en qualsevol cas, centrada en la cort o l’Església de la capital. Va ser adquirida l’any passat a Coll & Cortés, l’estrella ascendent de l’antiquariat espanyol.

 

6. En Francesc treballa.

 

Francesc Ruiz Quesada ens ha enviat el link cap al seu nou Retrotabulum. Aquesta cinquena entrega s’ocupa de  Gonçal Peris (1380-1451) i aporta una nova documentació que ajuda a esclarir els seus anys aragonensos, a més de donar la procedència exacta del gran  Retaule amb escenes de la vida de la Mare de Déu (1420-1430, tremp i or sobre fusta, 396 x 288 cm), conservat al The Nelson – Atkins Art Museum, Kansas.

 

7. Tu riu, que paguen els altres.

  

Fa un any, Wolfgang Beltracchi va ser condemnat a sis any de presó per falsificació. Era el cap d’una banda familiar que, segons s’havia pogut provar, havia guanyat 16 milions d’euros amb només 14 falsos – encara que més endavant Beltracchi va admetre haver executat un total de 50 falisificacions. La sentència, relativament suau (podien caure-li fins a 10 anys), va arribar entre notícies de l’encant del personatge i un cert aire d’admiració per la seva habilitat d’enganyar el món de l’art, pretesament sofisticat.  Malgrat tot, algú havia de pagar la factura. Aquest octubre, ens explica  Le Journal des Arts, els jutges del Land de Renània – Westfàlia del Nord, han trobat qui ho havia de fer: no pas el venedor, ni el comprador, sinó l’intermediari. Així doncs, han sentenciat a la casa de subhastes Lempertz de Colònia a pagar 2,9 milions d’euros al comprador d’una falsificació de Beltracchi d’una obra de Heinrich Campendock. La quantitat és el resultat de sumar els 800.000 euros del preu, els 100.000 euros d’interessos i uns altíssims 2 milions d’euros per danys i perjudicis justificats per la manca de diligència professional (els jutges entenen que amb unes investigacions prèvies relativament asequibles, s’hagués pogut descobrir l’engany). Però la mateixa falta es pot imputar tan al venedor com al comprador, sobretot tenint en compte que aquest últim era un fons que no invertia en art per primera vegada.

 

RSS  → Subscribe

From Goya to Beltracchi

Comments: 0

1. Sold!

The “new” Goya with a long literature on its back ((lot 3034, Francisco de Goya, Lot and his daughters, oil on canvas, 91 x 125 cm), about which this blog reported in early August, is finally gone. It was expected to surpass its higher estimate of CHF 800,000, but its long ride up to CHF 2,665,000 (€2,204,000, including buyer’s premium) showed that size, and good condition do matter. The auction house’s press release reveals its new owner was bidding from the Netherlands. 

2. How great is Great British art.

 

Rachel Escott, a good friend and keen supporter of this blog, made me aware of the opening in Fundación March, Madrid, of Treasure Island. British art from Holbein to Hockney (up to January 20, 2013; free entry at c. Castelló 77; catalogue available). It is guest curator Richard Humphrey’s 180 piece strong review of the art produced during the last half millennium in the island, traditionally revered as a better collector of other places’ output.  Will the show make a stop in Barcelona? The rooms in Gaudi’s La Pedrera could be a good candidate for housing it, since they showed, as early as 1996, the pioneering From London: Bacon, Freud, Kossoff, Andrews, Auerbach, Kitaj, in collaboration with the British Institute and the Scottish National Gallery of Modern Art (a second-hand catalogue for €85.92 at Amazon).

3. Spanish Old Master drawings are hot among Anglo-Americans museums.

 

The current Renaissance to Goya: Prints and Drawings from Spain in the British Museum (up to January 6th, free entry to room 90; with a 320 p. catalogue for a bargain GBP 25.- paperback or GBP 45.- hardcover) is the result of a research project lead by curator Mark McDonald, and supported by the AHRC, the J. Paul Getty Trust and the little-known, yet very effective Centro de Estudios Europa Hispánica. It also follows a marked trend in New York and London museums. Between October 2010 and January 2011, CEEH’s sister organisation Center for Spain in America funded the catalogue for The Spanish Manner: Drawings from Ribera to Goya in the Frick Collection, the first ever exhibition in the Big Apple in the field (curated by Jonathan Brown and Susan Grace Galassi, catalogue for USD 65.- or USD 40.- in the Frick’s online shop). One year later, between October 2011 and January 2012, the Courtauld Institute presented The Spanish Line: Drawings from Ribera to Picasso, and the accompanying Spanish Drawings at the Courtauld Gallery: A Complete Catalogue by Dr. Zahira Véliz ( GBP 80.- at the publisher’s website).

4. Goya’s surprises.

No wonder that the unchartered waters of Spanish Old Master’s drawings attract researcher attention, for even Goya’s works kept for a long time in the Prado can deliver some surprises. While restoring a group of 17 drawings by the Aragonese master, they discovered a View of the Royal Astronomical Observatory in Madrid on the back of the already known View of a Street (11.6 x 19.4 cm). The temporary installation of all of them in a single room in the Museum will be also remembered for the return to its clean original condition of the so-called “yellow Caprichos”, a group of preparatory drawings which yellowed over time under an overprotective coating of starch.

5. Martínez’ surprise.

 

PradoMedia, the online branch of the Museo del Prado, has recently hanged a presentation (only in Spanish) of very interesting recent purchase, Gregorio Martínez’  (1576 – 1636) Chained Prometeus (oil on canvas, 173 x 233 cm, c. 1590 – 1596). Martinez’s great mythological work, made for a private client in Valladolid, challenges the cliché about 16th century Spanish painting as a religious or courtly Madrid-centered art. It was purchased last year from Coll & Cortés, a rising start in the Spanish capital’s Old Masters dealing community.

 

6. Francesc is working.

 

Francesc Ruiz Quesada has kindly sent me the link to Retrotabulum n.5, the new issue of his online publishing effort of his own investigations into 15th century painting in Catalonia, Aragon and Valencia. This issue deals with Gonçal Peris (1380-1451), giving new documentation that clarifies his Aragonese years and establishes the provenance of his important Altarpiece with Scenes from the Life of the Virgin (1420-1430, tempera and gold leaf on wood panel, 396 x 288 cm), now at The Nelson – Atkins Art Museum, Kansas.

 

7. Expensive charm.

  

One year ago, Wolfgang Beltracchi was sentenced to six years in jail for forgery. He was the head of a family-gang that was proved to have earned €16 million with 14 forgeries – although Beltracchi later admitted up to 50 forgeries. The mild sentence came with reports about Beltracchi’s charm, and general admiration for this cunny dumping of the posh art world. However, someone had to foot the bill. This October, according to Le Journal des Arts, the judges of the Rhineland – North Westphalia Land found the answer: not the seller, nor the buyer, but the middleman. They fined auction house Lempertz in Cologne €2.9 million euros for selling Beltracchi’s fake of a painting by Heinrich Campendock. The sum adds €800,000 to selling price, €100,000 in interest and an impressive €2 million in damages, the last for not having conducted the relevant due diligence – exactly the same blame you can put on the vendor and the purchaser, especially when it turns to be an investment fund.

 

RSS  → Subscribe